Misofonia: què és, símptomes i com es tracta en teràpia

L'Elena té 38 anys i fa mesos que sopa sola a la cuina, deu minuts abans que les seves filles. Diu que no suporta el soroll que fa la petita en mastegar: la boca oberta, l'espetec de la llengua, la forquilla contra el plat. Quan ho sent, nota una calor que li puja pel coll i unes ganes de cridar que l'espanten, i després arriba la culpa, perquè és la seva filla. A l'oficina porta uns auriculars sense música per no sentir el company que fa clic amb el bolígraf. Recorda que als 12 anys ja s'aixecava de taula quan el seu pare xarrupava la sopa. El que li passa té nom, misofonia, i es pot treballar en teràpia.

Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que es troben la misofonia a la consulta, sovint darrere d'un altre motiu («discuteixo molt amb la meva parella», «tinc mal caràcter»), i també per a pacients i famílies que busquen informació fiable. Repassa què és, com es reconeix, amb què es confon, com s'avalua i què en sabem avui del tractament.

Què és la misofonia

La misofonia és una tolerància reduïda a sons concrets, o a estímuls associats a aquests sons, que provoquen en la persona una reacció emocional, física i de conducta molt més intensa que en la resta de la gent. El terme el van proposar Pawel i Margaret Jastreboff a principis dels anys 2000 i, durant gairebé vint anys, cada grup de recerca el va definir a la seva manera.

El 2022 un comitè de quinze investigadors i clínics de diferents disciplines va publicar una definició de consens de la misofonia, elaborada amb el mètode Delphi a partir de la literatura publicada. Segons aquesta definició, els estímuls que la desencadenen (els «desencadenants» o triggers) resulten desagradables o angoixants, solen ser repetitius i, en la majoria dels casos, els produeix una altra persona, sobretot amb el cos. Un cop la persona detecta el so, li costa molt apartar-ne l'atenció.

La misofonia encara no figura com a diagnòstic propi ni al DSM-5-TR ni a la CIE-11. El Centre de Misofonia i Regulació Emocional de la Universitat de Duke informa que un grup de pacients, famílies, científics i clínics ha proposat afegir-la a la CIE-11 com a codi diagnòstic nou. Mentrestant, a la consulta es treballa amb la definició de consens i amb escales específiques.

Símptomes de la misofonia

Els símptomes tenen dues parts: quins sons la desencadenen i què li passa a la persona quan els sent. La gravetat va de lleu a molt limitant, i hi ha qui s'adona que la seva reacció és desproporcionada i qui no.

Els sons que desencadenen la misofonia

Cada persona té la seva pròpia llista, però alguns es repeteixen molt. Segons la definició de consens, els més freqüents són:

• Sons de la boca: mastegar, menjar, fer petar els llavis, xarrupar, tossir, escurar-se la gola o empassar.
• Sons del nas: respirar fort o xarrupar pel nas.
• Altres sons de persones: fer clic amb un bolígraf, teclejar, tamborinar amb els dits o amb el peu, arrossegar els peus en caminar.
• Objectes i animals: el tic-tac d'un rellotge o alguns sons d'animals.
• Desencadenants visuals: veure algú que es fa petar els artells, que mou la cama sense parar o que menja, encara que no se senti.

La intensitat de la reacció canvia segons el context, el control que la persona sent que té sobre el so i qui el produeix. Molts pacients expliquen que amb un desconegut a l'autobús ho porten malament, però que amb la seva mare, la seva parella o els seus fills és molt pitjor. La taula familiar sol ser el primer escenari del problema.

Què sent una persona amb misofonia

Les emocions més habituals són la ira, la irritació, el fàstic i l'ansietat, i hi ha persones que arriben a sentir ràbia. El cos s'activa: tensió muscular, el cor que s'accelera, suor. Apareixen també conductes per treure's el so del damunt:

• Evitar o fugir de les situacions on apareix el desencadenant: menjar abans que els altres, sortir de classe, canviar de vagó.
• Demanar a l'altra persona que pari, de vegades de males maneres.
• Imitar o repetir el so, una conducta que sorprèn les famílies i que la definició de consens recull expressament.
• Agitació o agressivitat adreçada a qui fa el soroll. Els esclats verbals o físics són rars i es veuen més en infants que en adults.

La conseqüència és un desgast que va més enllà del moment: problemes de concentració a la feina o als estudis, discussions a casa i, en els casos greus, aïllament social. Moltes persones descriuen, com l'Elena, culpa per sentir això cap a algú a qui estimen.

A quina edat comença la misofonia

Els símptomes solen aparèixer per primera vegada a la infància o al principi de l'adolescència. A l'estudi de Schröder, Vulink i Denys (2013) amb 42 pacients neerlandesos, l'edat mitjana d'inici va ser de 13 anys, amb casos que van començar entre els 2 i els 38. En tots ells els desencadenants eren sons produïts per persones, i els sons que feien ells mateixos no els molestaven.

Misofonia, hiperacúsia i altres trastorns

La misofonia es pot donar amb una audició normal o amb una pèrdua auditiva, i pot aparèixer sola o juntament amb acúfens (tinnitus) o hiperacúsia. Convé distingir-la bé:

• Hiperacúsia. Els sons es viuen com a massa forts o dolorosos pel seu volum. En la misofonia el que molesta és un so concret encara que sigui suau.
• Trastorn obsessiu-compulsiu. L'atenció enganxada al so i les conductes d'evitació poden recordar el TOC, però en la misofonia no hi ha obsessions ni rituals per neutralitzar-les. Si tens dubtes, a l'article sobre el tractament del TOC hi tens els criteris.
• Trastorns d'ansietat, de l'estat d'ànim, de la personalitat, TEPT, trastorn de l'espectre autista i TDAH. La definició de consens els cita com a trastorns que poden coexistir amb la misofonia. La sensibilitat sensorial de l'autisme, per exemple, pot afectar molts tipus d'estímuls (llums, textures, sorolls en general) i no només sons de persones.

La regla pràctica és la mateixa que en altres quadres: els símptomes de misofonia no s'han d'explicar millor per un altre trastorn que la persona ja tingui. I si hi ha acúfens, molèsties amb el volum o dubtes sobre l'audició, val la pena derivar a otorinolaringologia o a audiologia abans de començar.

Com s'avalua la misofonia a la consulta

No hi ha cap prova mèdica que la detecti. L'avaluació és clínica i es basa en l'entrevista, en escales i en un registre del que passa entre sessions.

L'entrevista

Cal preguntar per cada so desencadenant, qui el produeix i en quins llocs, des de quan passa, què sent la persona al cos i què fa després. També pel que ha deixat de fer: àpats familiars, classes, feina en una oficina compartida, viatges en transport públic. Pregunta també per la relació amb les persones que generen els sons: la misofonia sol danyar precisament les relacions més properes.

Escales per mesurar la misofonia

La més utilitzada és l'Amsterdam Misophonia Scale (A-MISO-S), que el grup d'Amsterdam va adaptar el 2013 a partir de la Y-BOCS del TOC. Té sis preguntes: el temps que ocupa la misofonia, quant interfereix en la vida social, el nivell d'ira, la resistència a l'impuls, el control sobre els pensaments i la ira, i el temps dedicat a evitar situacions. La puntuació va de 0 a 24: de 0 a 4, símptomes subclínics; de 5 a 9, lleu; de 10 a 14, moderada; de 15 a 19, greu, i de 20 a 24, extrema. N'hi ha una versió revisada, l'AMISOS-R, que és la que es va fer servir en el primer assaig clínic de tractament.

L'autoregistre de desencadenants

Durant dues o tres setmanes el pacient apunta cada episodi: so, persona, lloc, intensitat del malestar de 0 a 10 i què va fer. L'Elena va descobrir que de dilluns a divendres el problema es concentrava en dos moments, el sopar i les reunions amb un company concret, i que els caps de setmana, menjant fora de casa, gairebé no tenia episodis.

Tractament psicològic de la misofonia

La recerca sobre el tractament de la misofonia és recent i encara hi ha pocs tractaments amb un suport empíric sòlid. La mateixa definició de consens reconeix que, mentre cada grup feia servir criteris diferents, no es podia comparar bé l'eficàcia dels tractaments. Tot i així, ja hi ha dades.

El primer assaig clínic aleatoritzat de teràpia cognitivoconductual per a la misofonia (Jager i col·laboradors, publicat el desembre del 2020 a Depression and Anxiety) va incloure 54 pacients. Uns van fer tres mesos de teràpia cognitivoconductual en grup i els altres es van quedar en llista d'espera. Els símptomes mesurats amb l'AMISOS-R van baixar de manera significativa al grup de teràpia; el 37 % va millorar de manera clínicament apreciable, davant del 0 % en llista d'espera, i l'efecte es mantenia al cap d'un any. El mateix equip ja havia provat abans el tractament en un estudi obert amb 90 pacients, en què va millorar el 48 % després de vuit sessions.

Tècniques de teràpia cognitivoconductual per a la misofonia

El protocol d'aquell assaig, de vuit sessions, combinava psicoteràpia i teràpia psicomotriu i tenia quatre components. Els seus noms donen una idea força clara de com treballar la misofonia també en teràpia individual:

• Exercicis de concentració en la tasca. Entrenar l'atenció per tornar al que s'està fent quan apareix el so, en lloc de quedar-s'hi enganxada.
• Reducció de l'activació. Relaxació i altres tècniques per baixar la tensió física que desencadena el so abans que es converteixi en ira.
• Etiquetatge d'afecte positiu, perquè el so i la persona que el produeix no quedin units només al malestar.
• Manipulació de l'estímul, perquè el pacient guanyi sensació de control sobre el desencadenant, un dels factors que més influeixen en la intensitat de la reacció segons la definició de consens.

El protocol hi afegia dos elements més: revisar les normes que el pacient té sobre com s'ha de menjar i reduir l'estrès. A això s'hi suma el treball amb l'emoció principal, que sol ser la ira; a l'article sobre gestió de la ira hi tens tècniques que hi encaixen bé. Els taps i els auriculars amb cancel·lació de soroll alleugen a curt termini, però si es fan servir per a tot poden mantenir l'evitació; és millor pactar amb el pacient quan fer-los servir i quan no.

La misofonia a la família i a la parella

Com que els sons que més molesten solen ser els de les persones més properes, la família o la parella gairebé sempre acaben dins del tractament. A l'assaig d'Amsterdam, familiars i amics anaven a una sessió de psicoeducació i a una altra per practicar junts les tècniques. Algunes pautes que ajuden a casa:

• Explicar què és la misofonia en una sessió conjunta. Saber que té nom i que no és un caprici abaixa molt la tensió a casa.
• Pactar canvis concrets i temporals, com posar música suau als sopars o menjar junts al principi només alguns dies, en lloc de normes que ningú compleix.
• No fer-ne burla ni fer el so expressament perquè «s'hi acostumi». L'exposició es gradua en teràpia, no per sorpresa.
• Acordar una manera tranquil·la de demanar un canvi («pots mastegar amb la boca tancada?») i una sortida digna quan la persona necessita aixecar-se de taula.

L'Elena va fer dues sessions amb la seva parella i una amb les seves filles. Van pactar sopar junts tres nits per setmana amb la ràdio encesa i anar-ho ampliant a poc a poc.

Misofonia en infants i adolescents

Com que sol començar a la infància o al principi de l'adolescència, molts casos arriben a la consulta a través dels pares, que descriuen enrabiades «sense motiu» a taula o a classe. En infants són més freqüents els esclats verbals o físics, així que cal treballar amb els pares des del principi i, si cal, coordinar-se amb l'escola, per exemple per pactar un lloc a classe lluny d'un company que tamborina amb el llapis.

Com documentar el seguiment de la misofonia

El pacient sol mesurar el seu progrés per l'últim episodi, que pot haver estat dolent encara que el conjunt hagi millorat. Per això convé deixar per escrit:

• La puntuació de l'A-MISO-S a l'inici i a cada revisió, amb la data.
• La llista de desencadenants ordenada per malestar i en quin punt de l'exposició és el pacient.
• El resum setmanal de l'autoregistre: nombre d'episodis, intensitat mitjana, situacions evitades.
• Els objectius funcionals («sopar amb la família tres nits per setmana», «tornar a l'oficina compartida»).
• El que s'ha acordat amb la família, la parella o l'escola, i, si hi ha derivació a audiologia, el resultat.

Revisar aquestes dades amb el pacient cada poques setmanes li ensenya la millora que no veu en el dia a dia.

La misofonia a la teva consulta amb My Psico Agenda

My Psico Agenda no avalua ni tracta ningú: això ho fas tu. El que fa és ordenar tot el que envolta un tractament com aquest:

• La història clínica, sessió a sessió. A les notes privades de cada sessió apuntes la puntuació de l'A-MISO-S, el punt de l'exposició i el que s'ha pactat a casa, i veus l'evolució sense remenar papers.
• Els teus propis camps a la fitxa. A «Dades addicionals» afegeixes els camps que necessitis, com «Sons desencadenants», «A-MISO-S inicial» o «Derivació a audiologia». Si treballes en un centre, el centre hi pot afegir a més els seus «Camps del centre», comuns a les fitxes de totes les seves terapeutes.
• L'autoregistre, a les mans del pacient. Puges la plantilla a «Arxius del pacient». Es puja com a «Ocult»; quan la passes a «Visible», el pacient la troba al seu espai, a la pestanya «Documents», i a la fitxa veus «Vist» amb la data en què la va obrir.
• Les sessions amb la parella. Si treballes amb tots dos, l'opció «Teràpia de parella?» crea una fitxa de les dues persones, cadascuna amb el seu nom, i el consentiment el signen totes dues.
• La fitxa del menor, amb els seus tutors. L'opció «Pacient menor?» guarda el «Tutor 1» i, si n'hi ha, el «Tutor 2», i el consentiment informat el poden signar els tutors amb el seu propi enllaç o en el teu dispositiu.
• Les dades, abans de la primera sessió. Amb «Enviar formulari al pacient» li envies un enllaç perquè ompli les seves dades des del mòbil i, si ho actives, signi el consentiment en aquella mateixa pàgina.
• Una hora fixa cada setmana. Amb la «Teràpia recurrent» reserves el forat del pacient, i li arriba un recordatori per WhatsApp 24 hores abans amb botons per confirmar o anul·lar la cita.
• La constància, en números. A les estadístiques de cada pacient veus «Total sessions», «Assistència» i «Cadència», útils quan comences a espaiar les sessions al final del tractament.

Hi ha plans per a terapeutes des de 4,99 €/mes + IVA i per a centres des de 99,99 €/mes + IVA, i la pots provar 1 mes gratis, sense targeta i sense permanència. A la nostra pàgina de programari per a psicòlegs tens tot el que inclou.