A la Núria se li va ajuntar tot en un mateix any: una separació, un acomiadament i la malaltia de la seva mare. Des de fora, la gent li deia que era «molt forta», que tenia molta resiliència. Per dins dormia fatal, plorava al cotxe abans d'entrar a la feina i alguns dies amb prou feines podia amb la rutina. Aquesta distància —la que hi ha entre semblar entera i sentir-se al límit— és un dels malentesos més grans sobre la resiliència.
Fem servir la paraula resiliència per a gairebé tot: a la feina, a les xarxes, als llibres d'autoajuda. I de tant repetir-la se li ha gastat el fil. Ha acabat volent dir aguantar, no queixar-se, sortir-ne indemne. El que es veu a la consulta és més matisat i, alhora, més esperançador: la resiliència no és un superpoder que es té o no es té, sinó un procés que es pot acompanyar i entrenar. Aquest article explica què és de debò la resiliència psicològica, de què depèn i com es treballa en teràpia, sense vendre fum.
Què és la resiliència (i què no és)
La resiliència és la capacitat d'adaptar-se bé davant l'adversitat, el trauma o un estrès intens. L'Associació Americana de Psicologia la descriu, a la seva guia El camino a la resiliencia, com el procés d'adaptar-se bé a experiències difícils gràcies a la flexibilitat mental, emocional i de conducta. La paraula important és procés: no descriu un tret amb què es neix, sinó una cosa que passa al llarg del temps i que depèn tant de la persona com del que l'envolta.
Convé separar-la de tres idees amb què es confon. No és deixar de patir: algú resilient també té por, plora i ho passa malament; el que canvia és que, amb el temps, aconsegueix sostenir-se i refer-se. No és aguantar en silenci: resistir una feina que t'emmalalteix o una relació que et fa mal no és resiliència, és desgast. I no és un do fix: la mateixa persona pot ser molt resilient en una etapa de la seva vida i enfonsar-se en una altra, segons els suports i els recursos que tingui en aquell moment. Per això té poc sentit etiquetar ningú de «resilient» o «poc resilient» com qui mesura l'alçada.
Quatre mites que convé desmuntar
Al voltant de la resiliència emocional s'han construït frases que sonen bé però orienten malament:
- «És qüestió d'actitud.» L'actitud ajuda, però no ho explica tot. Pesen molt més el suport de la gent propera, la salut, la situació econòmica i el que s'ha viscut abans. Reduir-ho a «ganes» acaba culpant qui ja ho està passant malament.
- «El que és fort no demana ajuda.» És just al revés. Demanar ajuda —a la família, als amics, a un professional— és una de les conductes més resilients que hi ha, no una rendició.
- «Es neix resilient.» Hi ha una part de temperament, sí, però la majoria es construeix: amb vincles segurs, amb habilitats que s'aprenen i amb un entorn que acompanya. Cosa que, ben mirat, és una bona notícia.
- «Si no en surts reforçat, has fallat.» No tota adversitat deixa una lliçó ni cal «créixer» amb cada cop. De vegades la meta no és sortir-ne millor que abans, sinó, senzillament, sortir-ne.
De què depèn la resiliència
Si la resiliència fos només caràcter, poca cosa es podria fer. Per sort depèn de factors que es poden reforçar. Els que més es repeteixen, tant a la recerca com a la consulta, són aquests:
- Relacions de suport. És, de bon tros, el factor més potent. Tenir almenys una relació propera i fiable —algú que escolti sense jutjar— protegeix més que qualsevol tècnica solta. La resiliència és més relacional que individual, per molt que la venguin com una gesta en solitari.
- Regulació emocional. Poder notar el que un sent, posar-li nom i calmar-se sense quedar arrasat. No és empassar-se les emocions, sinó aprendre a gestionar-les perquè no decideixin per tu.
- Sentit i propòsit. Tenir raons per aixecar-se —tenir cura d'algú, un projecte, uns valors— sosté en els trams més durs, quan la motivació falla.
- Sensació de control. Creure que les pròpies accions influeixen en el que passa, encara que sigui en una part petita, i posar-hi el focus en comptes de en el que no es pot canviar.
- Tenir cura del cos. Dormir, moure's i mantenir unes rutines bàsiques. L'Organització Mundial de la Salut assenyala la son, l'activitat física i el contacte social com a esmorteïdors de l'estrès, i també ho són de l'adversitat.
Cap d'aquests factors és un interruptor que s'encén i ja està. Funcionen com una xarxa: quan un falla, els altres reparteixen la càrrega. Per això dues persones amb la mateixa història poden acabar en punts molt diferents, no perquè una sigui «més dura» que l'altra, sinó per la xarxa que tenen a sota.
Com es treballa la resiliència en teràpia
Treballar la resiliència en teràpia no és repetir frases motivadores ni «pensar en positiu». És una feina lenta i concreta que sol moure's en diversos fronts alhora:
- Primer, seguretat. Si la persona encara és enmig de la tempesta —un dol recent, una situació de violència, una crisi que no para—, l'urgent és estabilitzar, no «entrenar fortalesa» a deshora.
- Regular abans d'entendre. Tècniques de respiració, d'atenció plena o de tolerància al malestar per abaixar l'activació. Aquí eines com el mindfulness tenen el seu lloc, sempre com a mitjà i no com a recepta universal.
- Donar sentit al que s'ha viscut. Integrar un trauma o elaborar un dol perquè deixin de condicionar el present. La història no s'esborra; es col·loca al seu lloc.
- Reforçar els vincles. Tenir cura de les relacions, treballar les habilitats socials i, quan toca, la capacitat de demanar i acceptar ajuda sense sentir que es molesta.
- Tornar a exposar-se, a poc a poc. Recuperar activitats i petits reptes a un ritme assumible, per reconstruir la sensació de «jo puc amb això». Aquesta confiança no es predica, s'acumula amb experiències.
És un camí amb avenços i retrocessos, no una línia recta, i gairebé sempre passa per revisar l'autoestima: com es parla un a si mateix els dies dolents influeix molt en el que és capaç de sostenir.
Quan demanar «sigues resilient» fa mal
La paraula té una cara incòmoda. Feta servir a la lleugera, la resiliència es converteix en una exigència: «sigues fort», «no t'enfonsis», «n'hi ha que estan pitjor». Dit a algú que pateix, això no consola: invalida. I, a escala social, serveix per mirar cap a una altra banda. Si el problema és que a cadascú li falta resiliència, deixem de preguntar-nos per les condicions —precarietat, soledat, sobrecàrrega— que ho provoquen.
Per això convé marcar un límit clar: la resiliència no és aguantar l'inaguantable. No és quedar-se en una feina que t'està emmalaltint ni sostenir una relació de maltractament per demostrar enteresa. De vegades el més sa, i el més resilient, és posar fi a alguna cosa i demanar ajuda. Si el malestar s'allarga, interfereix amb el dia a dia o apareixen idees de no voler continuar, no és moment de «resistir»: és moment de consultar amb un professional. A Catalunya, el telèfon 024 atén la conducta suïcida les 24 hores.
My Psico Agenda: una consulta endreçada per a processos que porten temps
Acompanyar algú a reconstruir la seva resiliència no es fa en dues sessions: és una feina de mesos, amb alts i baixos, en què importa no perdre el fil entre una cita i la següent. Per a aquesta part vam fer My Psico Agenda, una eina que endreça la gestió perquè l'energia vagi on compta: la persona que tens al davant.
- La història clínica, sempre a mà. Les notes de cada sessió, l'evolució i els recursos que ja heu treballat, en una història clínica xifrada que recuperes en segons abans d'entrar.
- Agenda i recordatoris per WhatsApp. L'avís surt sol abans de la cita i abaixa les faltes, una cosa que pesa especialment en els processos llargs, on la continuïtat és mitja millora.
- Seguiment del pacient. D'un cop d'ull veus quan va ser l'última sessió i cada quant ve, per detectar qui s'està despenjant abans de perdre'l.
Pots començar des de 4,99 € al mes més IVA, amb un mes gratis del pla Júnior i sense permanència; els centres, des de 99,99 €. L'agenda no fa teràpia ni substitueix el teu criteri clínic: només et treu el paperam de sobre. Fes una ullada als preus o crea el teu compte i prova-la amb la teva pròpia consulta.
Moltes de les eines per cultivar la resiliència —les fortaleses personals, el sentit o les emocions agradables— vénen del mateix marc: t'expliquem què és i què diu l'evidència, sense exagerar, a la guia sobre psicologia positiva.
Preguntes freqüents
Els dubtes que més apareixen quan es parla de resiliència sense els tòpics de sempre.
Què és la resiliència en psicologia?
És la capacitat d'adaptar-se bé davant l'adversitat, el trauma o un estrès intens, i refer-se amb el temps. No vol dir no patir, sinó aconseguir sostenir-se i recuperar la vida després del cop. S'entén com un procés que depèn de la persona i del seu entorn, no com un tret fix amb què es neix.
La resiliència es neix amb ella o s'aprèn?
Totes dues coses, però sobretot s'aprèn. Hi ha una part de temperament, però la major part es construeix amb vincles de suport, habilitats de regulació emocional i un entorn que acompanya. Per això és una cosa que es pot entrenar i reforçar a qualsevol edat.
Resiliència és el mateix que aguantar?
No. Aguantar en silenci una cosa que et fa mal —una feina que t'emmalalteix, una relació de maltractament— no és resiliència, és desgast. La resiliència inclou saber quan posar un límit, demanar ajuda o sortir d'una situació. Ser resilient no és resistir-ho tot, sinó adaptar-se de manera sana.
Com es desenvolupa la resiliència?
Reforçant els factors que la sostenen: tenir cura de les relacions properes, aprendre a regular les emocions, trobar sentit i propòsit, centrar-se en el que sí que es pot controlar i mantenir hàbits bàsics de son, activitat i descans. No és un canvi d'un dia, sinó una feina sostinguda en el temps.
Es pot treballar la resiliència en teràpia?
Sí. En teràpia s'estabilitza primer el malestar, s'aprenen formes de regular les emocions, es dona sentit al que s'ha viscut —elaborant un dol o un trauma—, es reforcen els vincles i es recupera a poc a poc l'activitat. No són frases motivadores, sinó una feina concreta i a mida de cada persona.
Ser resilient vol dir no demanar ajuda?
Al contrari. Demanar ajuda és una de les conductes més resilients que hi ha. La idea que el fort se les arregla sol és un mite que aïlla i esgota. Recolzar-se en altres persones i en un professional quan cal forma part d'adaptar-se bé a les dificultats.
Quan hauria de consultar amb un psicòleg?
Quan el malestar s'allarga en el temps, interfereix amb el teu dia a dia —feina, relacions, son— o apareixen idees de no voler continuar. En aquests casos no toca «aguantar» ni esperar a ser més fort: un professional pot acompanyar-te a recuperar l'equilibri. A Catalunya, el telèfon 024 atén la conducta suïcida les 24 hores.
My Psico Agenda