La Marta fa quatre sessions que treballa la seva ansietat social. A l’última vau acordar que, abans de tornar, apuntaria tres situacions en què s’hagués sentit observada: què va passar, què va pensar i quanta ansietat va notar del 0 al 10. Arriba el dimarts, s’asseu i, abans que preguntis, es disculpa. Ho va fer «de memòria», el paper es va quedar a la bossa de l’altra setmana i la foto que li vas enviar per WhatsApp està enterrada entre quaranta missatges. Qui passa consulta coneix l’escena. Les tasques per a casa en teràpia psicològica són una de les eines amb més suport perquè el que es treballa a la sessió arribi a la vida del pacient, i també una de les que més fàcilment es queden a mitges.

Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que ja fan servir tasques entre sessions o que volen començar a fer-ho amb més mètode. Repassa què són, què diu la recerca, quins tipus n’hi ha, com pautar-les perquè es facin, com revisar-les, què fer quan el pacient no les fa i què convé deixar escrit a la història clínica.

Què són les tasques per a casa en teràpia psicològica

El diccionari de psicologia de l’APA les defineix com a tasques que s’assignen al pacient perquè les faci entre una sessió i una altra, i hi posa com a exemples llegir, buscar informació o practicar conductes noves, com anar a una xerrada o parlar amb una persona concreta. A la consulta reben molts noms: tasques entre sessions, tasques terapèutiques, pràctiques, exercicis o, en el llenguatge dels pacients, «els deures».

Són el tret distintiu de la teràpia cognitivoconductual, però no n’hi ha l’exclusiva. Es fan servir en la teràpia d’acceptació i compromís, en teràpia sistèmica i de parella, en teràpia sexual, en l’entrevista motivacional i en gairebé qualsevol intervenció breu. Comparteixen la idea de partida: la sessió dura una hora i la setmana en té 168. El que passi a les altres 167 decideix bona part del resultat.

Convé distingir les tasques dels consells. «Intenta descansar més» és un consell. «Aquesta setmana, apaga el mòbil a les 23:00 i apunta cada matí a quina hora et vas adormir i quantes vegades et vas despertar» és una tasca: té un què, un quan i alguna cosa per portar a la sessió següent.

Per què funcionen les tasques entre sessions

La relació entre fer tasques i millorar està força estudiada. Una metanàlisi de Brent Mausbach i el seu equip publicada el 2010 a Cognitive Therapy and Research va reunir 23 estudis amb 2.183 participants i va trobar una relació significativa entre el compliment de les tasques i el resultat del tractament (r = 0,26, un efecte entre petit i moderat). L’efecte es mantenia tant si el problema era depressió com ansietat o altres. L’article complet és en obert a PubMed Central.

Nikolaos Kazantzis, que fa més de vint anys que estudia el tema, va publicar el 2016 a Behavior Therapy una altra metanàlisi amb 17 estudis de teràpia cognitivoconductual i 2.312 pacients. La seva aportació va ser mirar no només quanta tasca es fa, sinó com: la qualitat, és a dir, si la persona adquireix de debò l’habilitat que practica, també es relaciona amb el resultat, al final del tractament i en el seguiment. Per a la feina del dia a dia la conclusió és útil: omplir el full per omplir-lo val menys que entendre per a què serveix.

El Servei Nacional de Salut britànic ho diu sense embuts a la seva pàgina sobre com funciona la TCC: el normal és que et demanin practicar entre sessions el que has après, i fer-ho és important perquè la teràpia funcioni. També avisa que potser et demanaran registrar els teus avenços en un full o en un diari.

Els motius clínics són fàcils de veure a la consulta:

  • El que s’aprèn es generalitza: la respiració que surt bé al despatx també ha de sortir al metro.
  • La sessió treballa amb dades reals i no amb records reconstruïts el mateix dimarts al matí.
  • El pacient comprova que pot fer coses per si mateix, i això pesa en la seva sensació d’autoeficàcia.
  • Prepara l’alta: qui ha practicat durant el tractament sap què ha de fer quan ja no tingui sessions.

Tipus de tasques terapèutiques

Gairebé totes les tasques per a casa en teràpia caben en alguna d’aquestes famílies:

  • Autoregistres. El pacient apunta situacions, pensaments, emocions i conductes en el moment o al final del dia. El registre de pensaments de la TCC, el registre ABC, el diari de son o el d’afartaments són els més coneguts.
  • Psicoeducació. Llegir un text breu, mirar un vídeo o repassar una explicació sobre el problema i el seu tractament.
  • Pràctica d’habilitats. Respiració, relaxació, atenció plena, habilitats socials o de comunicació, resolució de problemes.
  • Exposició. Apropar-se de manera gradual i planificada al que s’evita, seguint una jerarquia pactada a la sessió.
  • Activació conductual. Programar activitats agradables o amb sentit i registrar com canvia l’estat d’ànim, molt habitual en depressió.
  • Experiments conductuals. Posar a prova una predicció («si dic que no, s’enfadarà amb mi») i apuntar el que passa de debò.
  • Escriptura. Cartes que no s’envien, escriptura expressiva, una llista de valors o un relat sobre el que s’ha viscut.
  • Tasques de parella o família. Una estona de conversa sense pantalles, un acord de convivència, una dinàmica amb els fills.

Si treballes des de la teràpia cognitivoconductual, a la nostra guia de tècniques de TCC tens com es fa servir cadascuna dins del tractament.

Com pautar tasques per a casa que el pacient faci

La majoria de tasques que no es fan fallen abans de sortir de la consulta. Pautar-les bé demana uns minuts de sessió, i convé reservar-los al final en lloc de despatxar la tasca a la porta.

Dissenyar la tasca per a casa amb el pacient

Una tasca imposada es viu com els deures de l’escola. Una tasca acordada és un experiment propi. Pregunta què creu que l’ajudaria a avançar, ofereix opcions i deixa que triï el format: paper, mòbil, notes de veu per a si mateix. Com més seva sigui, més probable és que la faci.

Explicar per a què serveix

«Apunta els teus pensaments» no motiva ningú. «Si ho escrius en el moment, dimarts podrem veure què passa just abans que pugi l’ansietat, i això és el que canviarem» sí. La relació amb l’objectiu de la teràpia ha de quedar clara en una o dues frases.

Concretar què, quan, on i quant

Com més concreta, millor: «tres vegades aquesta setmana, en tornar de la feina, deu minuts de respiració al sofà». Lligar la tasca a una rutina que ja existeix (després de sopar, en arribar a casa) funciona millor que confiar a recordar-se’n.

Començar petit

Val més una tasca que es fa al 100 % que una d’ambiciosa que s’abandona el dimecres. Les primeres tasques han de sortir bé gairebé segur, perquè el pacient també està aprenent que les tasques serveixen. Ja hi haurà temps de pujar la dificultat.

Assajar-la a la sessió

Ompliu junts la primera línia de l’autoregistre o feu cinc minuts de l’exercici a la consulta. Així apareixen els dubtes mentre encara hi ets per resoldre’ls.

Anticipar els obstacles

Pregunta què podria impedir que la faci i què farà llavors. Un viatge, els nens, un torn de nit. Una tasca amb el seu pla B té moltes més possibilitats d’arribar al dimarts.

Deixar les tasques per a casa per escrit i fàcils de trobar

El que es diu al final de la sessió s’oblida en baixar l’escala. La consigna per escrit, el full de registre o el material de lectura han d’estar en un lloc que el pacient trobi sense buscar. Un paper a la bossa es perd i un fitxer al xat queda enterrat; un espai propi del pacient, on el tingui sempre a mà, evita la meitat dels «no el vaig trobar».

Revisar la tasca a la sessió següent

Si la tasca no es revisa, el pacient aprèn de seguida que no importa. La revisió va al principi de la sessió, no en els últims cinc minuts, i hauria d’ocupar el temps que calgui.

  • Pregunta què va fer i què va aprendre, no només si la va fer.
  • Reconeix l’esforç, també el parcial. Dos registres de tres són molt més que zero.
  • Fes servir el que porta com a material de la sessió: el registre de pensaments de la setmana és el millor punt de partida per treballar.
  • Ajusta la tasca següent segons el que hagi passat: més fàcil, més difícil o diferent.

Aquesta revisió és també el lloc on es veu la qualitat de què parla Kazantzis: si el pacient ha entès l’exercici o l’ha fet de manera mecànica.

Quan el pacient no fa les tasques

Que una tasca no es faci és informació clínica, no un error del pacient ni del terapeuta. La pregunta útil no és «per què no l’has feta?», que sona a retret, sinó «què s’hi va posar pel mig?». Les respostes més freqüents tenen solució:

  • No la va entendre. Torna-la a explicar, amb un exemple fet a la sessió.
  • Era massa. Divideix-la o redueix-ne la freqüència.
  • No hi va veure el sentit. Reprèn per a què serveix i si encaixa amb el que el pacient vol aconseguir.
  • L’evitació és el problema. En ansietat, les tasques d’exposició disparen just el que es tracta. Baixa el graó de la jerarquia.
  • Perfeccionisme o vergonya. Alguns pacients no la porten perquè no la van fer «bé». Deixa clar que un registre a mitges serveix.
  • Oblit o material perdut. Aquí ajuden els recordatoris i tenir el material sempre al mateix lloc.

Si les tasques cauen una setmana rere l’altra, sol haver-hi alguna cosa més de fons: l’aliança, el moment vital o el mateix encaix del tractament. A l’article sobre adherència terapèutica i abandonament repassem com detectar-ho a temps.

Exemples de tasques per a casa segons el cas

Alguns exemples de tasques per a casa en teràpia que funcionen bé com a punt de partida i que convé adaptar a cada pacient:

  • Ansietat: registre de preocupacions amb l’hora i la intensitat; ajornar la preocupació a una «estona de preocupar-se» de 15 minuts; un pas de la jerarquia d’exposició.
  • Depressió: agenda d’activitats amb una activitat agradable i una d’assoliment cada dia, puntuant l’estat d’ànim abans i després.
  • Insomni: diari de son durant dues setmanes, horari fix per llevar-se i sortir del llit si en vint minuts no arriba la son.
  • Parella: vint minuts a la setmana de conversa sense mòbils; apuntar cada dia una cosa que l’altre va fer bé.
  • Infants i adolescents: tasques curtes, visuals i amb els pares implicats; una taula de registre amb adhesius funciona millor que un full de text.
  • Teràpia en línia: el material compartit ha d’estar disponible fora de la videotrucada, en un lloc on el pacient pugui tornar.

Com registrar les tasques a la història clínica

Les tasques terapèutiques formen part del tractament i convé que quedin documentades com la resta. A cada nota de sessió sol n’hi ha prou amb això:

  • Quina tasca es va pautar, amb quin objectiu i amb quina freqüència.
  • El material que se li va donar (full de registre, lectura, vídeo d’una tècnica).
  • Com va anar la revisió: grau de compliment, què va aprendre i quines dificultats van aparèixer.
  • Els ajustos per a la setmana següent.

Així veus com evoluciona el cas i, si passa a una altra companya o el portes a supervisió, queda clar què s’ha provat i què ha funcionat. A la pàgina de la història clínica digital per a psicòlegs expliquem com tenir-ho tot ordenat en un sol lloc.

Tasques per a casa amb My Psico Agenda

My Psico Agenda no decideix quina tasca pautar ni te la corregeix. T’ajuda en la part pràctica, que és on es perden més tasques:

  • A la fitxa de cada pacient, a «Arxius del pacient», hi puges el material: un PDF, una imatge, un document de Word o un vídeo. Tot el que puges neix ocult i només el veus tu.
  • Quan vulguis que el tingui, prems «Ocult» i passa a «Visible». El pacient el troba al seu espai, a la pestanya «Documents», amb els botons «Veure» (per a PDF i imatges) i «Descarregar». Hi entra amb el seu codi i el seu PIN, des del mòbil o l’ordinador.
  • Tan bon punt l’obre, a la fitxa apareix «Vist» amb la data, així que dimarts saps si l’ha arribat a mirar abans de preguntar-ho.
  • Els consentiments signats els veu al seu espai des que se signen.
  • A la història clínica escrius la nota de cada sessió, amb la tasca pautada i com va anar la revisió.
  • Amb la «Teràpia recurrent», l’hora fixa de cada pacient queda reservada cada setmana, cada dues o un cop al mes, i la revisió de la tasca té sempre el seu espai. Els recordatoris per WhatsApp surten 24 hores abans amb botons per confirmar o anul·lar.

L’aplicació no fa videotrucades: si atens en línia, anotes a la cita l’enllaç de l’eina que facis servir. Tens el resum de tot a la pàgina del programari per a psicòlegs. Els plans individuals comencen en 4,99 €/mes + IVA (pla Semilla, fins a 25 pacients) i els de centre en 99,99 €/mes + IVA. L’espai per a arxius depèn del pla. Sense permanència: cancel·les quan vulguis.

→
Que el material de cada pacient no es perdi al xat. Crea el teu compte i prova 1 mes gratis, sense targeta · Veure preus

Preguntes freqüents

Els dubtes que més es repeteixen a la consulta i a supervisió sobre les tasques per a casa en teràpia psicològica.

Què són les tasques per a casa en teràpia psicològica?

Són activitats que el pacient fa entre una sessió i una altra per practicar el que s’ha treballat a la consulta: autoregistres, lectures, exercicis de respiració o relaxació, exposició gradual, experiments conductuals o tasques d’escriptura. Serveixen perquè el que s’aprèn arribi a la vida diària i perquè la sessió treballi amb dades reals de la setmana.

De debò milloren els resultats de la teràpia?

Sí. Una metanàlisi de Mausbach i col·laboradors (2010) amb 23 estudis i 2.183 participants va trobar una relació significativa entre fer les tasques i millorar, de mida entre petita i moderada. Kazantzis i col·laboradors (2016) van afegir que també compta la qualitat: aprendre l’habilitat, no només omplir el full.

Quantes tasques convé pautar per setmana?

Una o dues de ben triades solen ser suficients. Val més una tasca petita que el pacient fa sencera que tres que abandona a mitja setmana. La dificultat es puja quan les primeres surten bé.

Què faig si el meu pacient no fa mai les tasques?

Pregunta què s’hi va posar pel mig, sense retrets. Les causes més habituals són que no la va entendre, que era massa, que no hi va veure el sentit, l’evitació pròpia del problema, el perfeccionisme o haver perdut el material. Ajusta la tasca a la causa i revisa l’aliança si el patró es repeteix setmana rere setmana.

És millor dir-ne «tasques» o «deures»?

A molts adults la paraula «deures» els recorda l’escola i genera rebuig. «Pràctica», «exercici» o «tasca per a aquesta setmana» solen funcionar millor. L’important és que el pacient l’entengui com una cosa pròpia i no com una obligació imposada.

Com comparteixo el material amb el pacient perquè no es perdi?

L’ideal és que sigui sempre al mateix lloc i que el pacient hi pugui tornar quan vulgui. A My Psico Agenda puges l’arxiu a la seva fitxa, el passes d’«Ocult» a «Visible» i el té al seu espai, a la pestanya «Documents». Quan l’obre, a la fitxa apareix «Vist» amb la data.

Les tasques per a casa serveixen també amb infants?

Sí, amb adaptacions: tasques més curtes, visuals i amb els pares o tutors implicats. Una taula amb adhesius o un registre amb dibuixos funciona millor que un full de text, i convé revisar-la amb l’infant al principi de la sessió, igual que amb un adult.