Despersonalització i desrealització: què és, símptomes i com es tracta en teràpia

En Sergi té 20 anys i estudia segon d'Enginyeria. Una nit de març, a casa d'un amic, va fer unes pipades d'un porro i als deu minuts va tenir el pitjor atac de pànic de la seva vida: el cor desbocat, les mans gelades i la certesa que es moriria allà mateix. En una hora se li va passar. El que no se li ha passat és el que va venir després. Des d'aquella nit veu el món «com darrere d'un vidre». La seva habitació és la seva habitació, però no la sent seva; sent la seva pròpia veu com si parlés un altre; es mira al mirall i la cara li resulta coneguda i estranya alhora. Fa tres mesos que no fuma res. Al matí es pessiga el braç per comprovar que hi és i a la nit busca al mòbil «com saber si m'estic tornant boig». No s'està tornant boig. El que descriu té nom, despersonalització i desrealització, i es tracta en teràpia.

Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que es troben aquests símptomes a la consulta, de vegades com a motiu principal i d'altres amagats darrere d'una ansietat, i també per a pacients i famílies que busquen informació fiable. Explica què és el trastorn de despersonalització/desrealització, en què es diferencia de la psicosi i d'altres causes mèdiques, com s'avalua i quins tractaments tenen suport.

Què és la despersonalització i la desrealització

La despersonalització és la sensació d'estar desconnectat d'un mateix: del cos, dels pensaments, de les emocions. Qui la viu diu que es veu «des de fora», com l'espectador de la seva pròpia vida. La desrealització és el mateix aplicat a l'entorn: les persones, els objectes i els llocs semblen irreals, llunyans, de cartó pedra. Es poden donar per separat o alhora, i el més habitual és que vagin juntes.

Quan aquestes experiències es repeteixen o no marxen, causen malestar i no les explica cap altra cosa, es parla de trastorn de despersonalització/desrealització. El Manual MSD per a professionals el classifica entre els trastorns dissociatius i en resumeix així els criteris del DSM-5-TR: hi ha episodis persistents o recurrents de despersonalització, de desrealització o de totes dues; el judici de realitat es conserva durant els episodis; hi ha un malestar important o problemes en la vida social, laboral o en altres àrees; i els símptomes no s'expliquen millor per una substància, per una altra malaltia (com una epilèpsia) ni per un altre trastorn mental, com el trastorn de pànic, la depressió major o un altre trastorn dissociatiu. La CIM-11 de l'OMS el recull amb el codi 6B66.

La paraula té més d'un segle. Segons el diccionari mèdic de la Clínica Universidad de Navarra, la va encunyar el 1898 el psiquiatre francès Ludovic Dugas, que la va prendre d'una nota del filòsof Henri-Frédéric Amiel. Els pacients d'aleshores i els d'ara fan servir gairebé les mateixes imatges: sentir-se «com en una pel·lícula» o «com dins d'un vidre».

Símptomes de la despersonalització i la desrealització

Als pacients els costa molt descriure el que els passa, i sovint arriben convençuts que ningú no ho entendrà. Les frases, però, es repeteixen molt d'una persona a una altra, i reconèixer-les ja és un alleujament.

Símptomes de despersonalització

• Veure's des de fora, com si un observés a distància els seus pensaments, els seus actes o el seu cos.
• Sentir-se com un robot, sense control sobre el que diu o sobre com es mou.
• Notar el cos o una part del cos estranys, més grans o més petits del normal, o el cap «embolicat amb cotó».
• Entumiment emocional: saber que una cosa hauria d'alegrar o fer mal i amb prou feines sentir res.
• Records sense emoció, com si fossin d'una altra persona.

Símptomes de desrealització

• Sensació de viure en un somni, en una pel·lícula o dins d'una boira.
• Un vidre o un vel entre un mateix i el món, també amb les persones estimades.
• Un entorn pla, sense profunditat, sense color o artificial; o el contrari, estranyament nítid.
• Distàncies, mides i formes que no quadren, i sons més forts o més apagats del que són.
• Un temps que va massa lent o massa ràpid, o fets de la setmana passada que semblen de fa anys.

El que ve darrere: por, comprovacions i emocions apagades

Els símptomes gairebé sempre angoixen i, en els casos greus, es fan molt difícils de suportar. Moltes persones tenen por d'haver-se danyat el cervell per sempre o d'estar començant una psicosi, i aquesta por les porta a comprovar sense descans: mirar-se al mirall, tocar-se la cara, preguntar als altres si «ho veuen tot igual», buscar símptomes a internet o repassar mentalment si el que tenen al davant és real. Algunes acaben enganxades a la mateixa pregunta de què és la realitat. Aquest donar-hi voltes, molt semblant a la rumiació, manté l'atenció enganxada al símptoma i el fa encara més present.

El Manual MSD hi afegeix que algunes persones no aconsegueixen reconèixer ni descriure el que senten, el que es coneix com a alexitímia, i que és freqüent que hi hagi ansietat i depressió alhora. Els episodis poden durar hores, dies, setmanes o mesos i, en una part dels casos, es converteixen en una sensació contínua que puja i baixa.

Causes de la despersonalització: per què apareix

No hi ha una causa única i moltes vegades no s'arriba a saber per què va començar. El que sí que es coneix són els factors que la fan més probable i els que disparen els episodis:

• El que s'ha viscut a la infància. El maltractament i l'abandonament emocional són antecedents especialment freqüents. També el maltractament físic, haver presenciat violència a casa, créixer amb un pare o una mare amb una malaltia greu o un trastorn mental, o la mort inesperada d'algú proper.
• L'estrès intens. Els problemes de parella, econòmics o de feina poden desencadenar episodis en qui ja hi té tendència.
• L'ansietat i la depressió. Sobretot l'ansietat amb atacs de pànic i les depressions greus o llargues. Hi ha qui té el primer episodi enmig d'un atac, com en Sergi.
• Les drogues. El cànnabis, la ketamina i els al·lucinògens poden provocar episodis, i no és estrany que algú expliqui que tot va començar amb un porro.
• La relació amb les pròpies emocions. La Mayo Clinic cita trets com la tendència a evitar les situacions estressants o la dificultat per descriure la pròpia experiència emocional.

A la consulta funciona bé explicar-ho com un mecanisme de protecció que s'ha quedat encès. Davant d'una amenaça o d'una emoció desbordant, la ment abaixa el volum del que se sent. Aquesta desconnexió compleix la seva funció en un moment puntual; el problema comença quan es queda, la persona se n'espanta i es posa a vigilar-la.

És freqüent la despersonalització? A quina edat comença

Les experiències soltes són molt comunes: segons el Manual MSD, entre el 25 % i el 75 % de la població n'ha tingut almenys una al llarg de la vida. El trastorn, en canvi, afecta al voltant de l'1-2 % de les persones, en la mateixa proporció en homes i en dones.

Sol començar aviat. L'edat mitjana d'inici són els 16 anys, pot aparèixer ja a la infància, només un 5 % dels casos comença després dels 25 i és rar que ho faci passats els 40. La diferència pràctica entre una experiència passatgera i un trastorn es veu bé així:

El que importa en el dia a dia és si la sensació torna, si dura i si està traient coses: els estudis, la feina, les relacions o les ganes de sortir de casa.

Despersonalització en adolescents

Amb una edat d'inici tan primerenca, molts casos arriben a l'adolescència o als primers anys d'universitat, i molts arriben tard: el noi o la noia no sap explicar-ho, té por que el prenguin per boig i ho amaga. A la família l'ajuda entendre que és un símptoma conegut i tractable, no preguntar cada hora si «ja està bé» i no convertir cada episodi en una urgència. En la teràpia amb adolescents convé pactar des del principi què es comparteix amb els pares i què no.

Despersonalització, ansietat i psicosi: el diagnòstic diferencial

La despersonalització és un símptoma que apareix en molts quadres, així que abans de parlar de trastorn cal descartar altres explicacions:

• Trastorn de pànic. Durant un atac és habitual sentir irrealitat, però marxa quan l'atac passa. Si només apareix aleshores, el que cal tractar és el trastorn de pànic.
• Depressió major. El buit i l'anestèsia emocional d'una depressió s'hi poden assemblar molt.
• Trauma. El trastorn per estrès posttraumàtic té un subtipus dissociatiu, amb despersonalització o desrealització persistents, i altres trastorns dissociatius també la inclouen.
• Psicosi. En una psicosi es perd el judici de realitat: la persona creu que el món ha canviat de debò o que algú li controla els pensaments. En la despersonalització aquest judici es conserva.
• Substàncies i causes mèdiques. El consum de drogues, els efectes d'alguns medicaments, l'epilèpsia i altres malalties neurològiques.

Quan calen proves mèdiques

Si el quadre és atípic o comença després dels 40 anys, el Manual MSD aconsella descartar causes estructurals amb una ressonància magnètica i un electroencefalograma, i de vegades amb una anàlisi de tòxics en orina. També mereix una valoració mèdica qualsevol símptoma neurològic que s'hi sumi, com pèrdues de consciència, moviments involuntaris o llacunes de memòria. La psicòloga no demana aquestes proves, però sí que sap quan derivar i a qui.

Com s'avalua la despersonalització a la consulta

L'entrevista

L'entrevista recull quan va començar i què passava aleshores (un atac de pànic, un consum, una època de molt d'estrès), com ha anat des d'aquell moment, què ho empitjora i què ho alleuja, si hi ha consum de cànnabis o d'altres substàncies, com dorm, si hi ha antecedents de trauma o de desatenció emocional i què fa la persona quan nota els símptomes: comprovar, evitar, buscar a internet, preguntar. També convé explorar el judici de realitat, l'ansietat, l'estat d'ànim i el risc d'autolesió, perquè hi ha pacients que arriben molt desesperats.

Escales per mesurar la despersonalització

La més utilitzada és l'Escala de Despersonalització de Cambridge (CDS), de 29 ítems, que puntua la freqüència i la durada de cada experiència i serveix per seguir el canvi durant el tractament. L'Escala d'Experiències Dissociatives (DES), de 28 ítems, dona una visió més àmplia de la dissociació. Per a una avaluació més completa hi ha entrevistes estructurades i l'Inventari Multidimensional de Dissociació (MID), que cita el Manual MSD.

L'autoregistre d'episodis

Un registre senzill durant unes setmanes descobreix patrons: dia i hora, intensitat de 0 a 10, on era i amb qui, què va passar abans (una discussió, una mala nit, un porro) i què va fer després. Gairebé sempre apareix alguna cosa que el pacient no havia vist, per exemple que empitjora quan es queda sol a casa o que millora quan està ocupat amb una altra cosa.

Tractament de la despersonalització i la desrealització

El tractament principal és la psicoteràpia. Si hi ha ansietat o depressió alhora, també es tracten, de vegades amb l'ajuda de medicació. No hi ha una guia clínica específica com les que hi ha per a la depressió o el TOC (el NICE britànic, per exemple, no en té cap per a aquest trastorn), així que la feina es recolza en estudis petits i en l'experiència clínica acumulada.

Psicoeducació: entendre el que passa

Sovint el primer alleujament arriba a la primera sessió, quan el pacient sent que el que li passa té nom, que els passa a moltes altres persones i que no és el començament d'una psicosi. Presentar la despersonalització com una resposta de protecció que s'ha quedat activada li treu el to de catàstrofe i prepara la resta de la feina.

Teràpia cognitivoconductual per a la despersonalització

És la que més s'ha estudiat. L'equip d'Elaine Hunter, a Londres, va publicar el 2005 un estudi obert amb 21 pacients tractats amb teràpia cognitivoconductual que van millorar de manera significativa, i el 2025 un assaig aleatoritzat de viabilitat amb 30 participants que la va comparar amb el tractament habitual. Els resultats van ser prometedors i els mateixos autors demanen un assaig més gran abans de treure'n conclusions fermes. A la pràctica, la feina sol incloure:

• Revisar les interpretacions catastròfiques («m'estic tornant boig», «no tornaré a ser jo») amb dades de la pròpia experiència.
• Reduir a poc a poc les comprovacions: el mirall, els pessics, les cerques, les preguntes als altres.
• Recuperar les activitats que s'han deixat per por que els símptomes empitjorin.
• Entrenar l'atenció perquè deixi d'estar enganxada al símptoma i torni al que s'està fent.

Tècniques d'ancoratge amb els cinc sentits

Les tècniques d'ancoratge tornen l'atenció al present a través dels sentits. El Manual MSD posa exemples tan simples com escoltar música forta o estrènyer un glaçó a la mà. Una altra de molt estesa és la del 5-4-3-2-1: anomenar cinc coses que es veuen, quatre que es poden tocar, tres que se senten, dues que es poden olorar i una que es pot tastar. No fan desaparèixer la despersonalització, però abaixen la intensitat del moment i donen a la persona una cosa a fer que no sigui comprovar. El mindfulness i posar nom a les emocions durant la sessió també ajuden algunes persones.

Treballar el trauma i l'ansietat de fons

Quan darrere hi ha maltractament o abandonament emocional a la infància, o una ansietat molt intensa, el tractament també hi ha d'arribar. Segons el Manual MSD, la teràpia psicodinàmica ajuda alguns pacients a gestionar els conflictes de fons i els afectes intolerables que disparen la dissociació. Amb trauma, la feina sol ser més llarga i demana un ritme que el pacient pugui sostenir.

I la medicació?

No hi ha cap fàrmac amb una eficàcia clarament demostrada per a la despersonalització en si. S'han provat antidepressius ISRS, lamotrigina, antagonistes opioides, ansiolítics i estimulants, i alguns pacients milloren amb ells, probablement perquè actuen sobre l'ansietat o la depressió que l'acompanyen. La decisió correspon a psiquiatria i el més raonable és treballar coordinats.

Pronòstic: es cura la despersonalització?

Es pot curar del tot, sobretot quan el desencadenant es pot tractar o era passatger i quan els símptomes fa poc temps que duren. En altres persones es torna crònica i costa més. Fins i tot aleshores hi ha qui aconsegueix que la sensació pesi poc en la seva vida, a base d'estar ocupat i deixar de vigilar-la, i qui queda molt limitat per l'estranyesa constant o per l'ansietat i la depressió associades. Per això convé tractar-la aviat.

Com treure la sensació d'irrealitat: pautes per al dia a dia

Qui busca com treure la sensació d'irrealitat sol esperar un truc que l'apagui de cop. Aquest truc no existeix, i buscar-lo forma part del problema. El que sí que ajuda:

• Anomenar-la en lloc de barallar-s'hi: «això és despersonalització, és desagradable i no és perillós».
• Deixar de comprovar. Cada vegada que algú es mira al mirall per veure si continua sent ell, l'atenció torna a quedar-se en el símptoma.
• Continuar amb la vida: anar a classe o a la feina, veure els amics, encara que sigui amb la sensació a sobre.
• Ancorar-se amb els sentits en els moments més intensos.
• Cuidar el bàsic: dormir amb horaris regulars i no consumir cànnabis ni altres drogues, que poden disparar els episodis.
• Apuntar els episodis unes setmanes per veure què els empitjora i què no.

Despersonalització: quan demanar ajuda professional

Una experiència solta de despersonalització no és motiu d'alarma. Convé consultar, com recomana la Mayo Clinic, quan la sensació molesta o altera les emocions, no marxa o torna una vegada i una altra, o es fica en la feina, en les relacions o en les activitats de cada dia.

Com documentar el seguiment de la despersonalització

En un problema que el pacient viu com a permanent, veure el canvi per escrit ajuda molt. Val la pena registrar a cada sessió:

• La puntuació de la CDS al principi i cada cert temps, per exemple un cop al mes.
• Els episodis de la setmana segons l'autoregistre: quants, quant van durar i amb quina intensitat.
• Les comprovacions i evitacions que queden i les que ja s'han deixat.
• Els desencadenants que van sortint i el que s'ha pactat per a la setmana següent.

Revisar aquestes dades amb el pacient cada poques setmanes li ensenya avenços que, amb la sensació d'irrealitat a sobre, costa molt de notar.

La despersonalització a la teva consulta amb My Psico Agenda

My Psico Agenda no avalua ni tracta ningú: això ho fas tu. El que fa és ordenar tot el que envolta un tractament com aquest:

• Les notes de cada sessió. A «Detalls / Notes» de cada cita hi apuntes la puntuació de la CDS, el que ha sortit de l'autoregistre i el que s'ha pactat per a la setmana, i a la «Història Clínica» del pacient tens el resum del cas.
• Els teus propis camps a la fitxa. A «Dades addicionals» hi afegeixes els que necessitis, com «CDS inicial», «Desencadenants» o «Consum de cànnabis». Si treballes en un centre, el centre també pot afegir els seus «Camps del centre», comuns a les fitxes de totes les seves terapeutes.
• L'autoregistre, a les mans del pacient. Puges la plantilla a «Arxius del pacient». Es puja com a «Ocult»; quan la passes a «Visible», el pacient la troba al seu espai, a la pestanya «Documents», i a la fitxa veus «Vist» amb la data en què la va obrir.
• Adolescents amb la seva família. Si marques «Pacient menor?», la fitxa és la del menor i guarda les dades del «Tutor 1» i, si n'hi ha, del «Tutor 2». El consentiment informat el poden signar els tutors, cadascun amb el seu enllaç o en el teu propi dispositiu.
• Les dades, abans de la primera sessió. Amb «Enviar formulari al pacient» li envies un enllaç perquè ompli les seves dades des del mòbil i, si ho actives, signi el consentiment en aquella mateixa pàgina.
• Una hora fixa cada setmana. Amb la «Teràpia recurrent» reserves la seva franja i li arriba un recordatori per WhatsApp 24 hores abans, amb botons per confirmar o anul·lar la cita.
• La història clínica, amb PIN. A Ajustos ▸ Seguretat pots demanar un PIN per «Veure història clínica», útil si l'ordinador de la consulta el fa servir més gent.
• La constància, en números. A les estadístiques de cada pacient hi veus «Total sessions», «Assistència» i «Cadència».
• Qui ha deixat de venir. Amb «Veure els pacients inactius» tens els que fa dos mesos que no tenen sessió ni cap cita, i un botó per «Contactar per WhatsApp». Algú que s'aïlla i deixa de venir sense avisar es mereix una trucada.

Hi ha plans per a terapeutes des de 4,99 €/mes + IVA i per a centres des de 99,99 €/mes + IVA, i pots provar-la 1 mes gratis, sense targeta i sense permanència. A la nostra pàgina de programari per a psicòlegs tens tot el que inclou.