Síndrome de l'impostor: què és, senyals i com es treballa en teràpia

La Marta té 31 anys, és arquitecta i fa dos mesos la van nomenar cap de projecte. A la primera sessió explica que dorm malament des de l'ascens, que revisa cada plànol tres vegades i que contesta correus a les onze de la nit. Quan li preguntes per què creu que la van triar a ella, no s'ho pensa: «Perquè l'altre candidat se'n va anar a una altra empresa. Va ser qüestió de sort». Fa deu anys que té avaluacions excel·lents i, tot i així, està convençuda que qualsevol dia algú s'adonarà que no està a l'altura. El que descriu té nom, i és molt més comú del que ella es pensa: la síndrome de l'impostor.

Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que la troben a la consulta, i també per a qui s'hi reconeix. Repassa què és la síndrome de l'impostor i per què no és un diagnòstic, com es manifesta, el cicle que la manté, en qui apareix (també en els mateixos psicòlegs), com s'avalua i com es treballa en teràpia.

Què és la síndrome de l'impostor

El diccionari de psicologia de l'APA la descriu com la situació en què persones amb èxits i assoliments objectius creuen, paradoxalment, que són un frau i que tard o d'hora fracassaran i quedaran en evidència com a incompetents. La van batejar el 1978 les psicòlogues clíniques Pauline Rose Clance i Suzanne Imes amb el nom de fenomen de l'impostor. El van descriure en un grup d'estudiants universitàries amb notes brillants que, malgrat això, sentien que gairebé tot el que havien aconseguit es devia a l'atzar o a un error.

El que la defineix és el desajust entre allò que la persona ha demostrat i allò que creu de si mateixa. Pot acumular títols, bones avaluacions i clients satisfets sense que res d'això canviï la sensació de fons: «no soc tan bo com es pensen». I els elogis, en lloc de tranquil·litzar, solen augmentar la por, perquè apugen el llistó del que caldrà continuar aparentant.

Fora de l'àmbit acadèmic s'ha popularitzat com a síndrome de l'impostor, i així és com la busca gairebé tothom. En aquest article fem servir les dues expressions com a sinònimes.

És un trastorn? El que diu la recerca

No. La síndrome de l'impostor no apareix com a diagnòstic ni al DSM-5-TR ni a la CIM-11. És una manera de viure el propi rendiment, amb pensaments, emocions i conductes força reconeixibles, que va des d'uns dubtes passatgers fins a un malestar que condiciona decisions importants.

La revisió sistemàtica més citada sobre el tema, publicada el 2020 al Journal of General Internal Medicine per Bravata i el seu equip, va reunir 62 estudis amb 14.161 participants. Les seves conclusions ajuden a posar-la al seu lloc:

• La prevalença depèn de com es mesuri. Les xifres anaven del 9 % al 82 %, sobretot segons el qüestionari i el punt de tall de cada estudi. Qualsevol titular de l'estil «el 70 % de la gent la pateix» simplifica molt.
• Afecta homes i dones, i apareix en totes les edats estudiades, des de l'adolescència fins al final de la carrera professional. Les taxes eren especialment altes en grups de minories ètniques.
• Poques vegades ve sola. Sovint coexisteix amb depressió i ansietat, i s'associa a pitjor rendiment, menys satisfacció a la feina i burnout, també entre professionals sanitaris.
• No hi havia estudis de tractament. Cap dels treballs publicats fins aleshores no avaluava una intervenció concreta.

Senyals de la síndrome de l'impostor

Gairebé ningú no arriba a la consulta dient «tinc la síndrome de l'impostor». Hi arriben per ansietat, per esgotament, per un ascens que no gaudeixen o perquè fa mesos que no s'atreveixen a fer cap pas. Aquests són els senyals que convé explorar:

• Atribuir els èxits a factors externs: la sort, el moment, l'ajuda d'altres, que l'examen era fàcil o que el client «no se'n va adonar».
• Atribuir-se els errors, i de manera global. Un error no és un error: és la prova que mai no s'havien d'haver refiat de tu.
• Por que et descobreixin. La sensació d'estar enganyant tothom i que tard o d'hora se sabrà.
• Treure valor als elogis. «Ho diuen per quedar bé», «no saben quant m'ha costat».
• Preparar-se en excés o deixar-ho tot per al final, dues cares de la mateixa ansietat que veurem en el cicle.
• Comparar-se sense parar amb companys que semblen saber més i esforçar-se menys.
• Evitar reptes: no demanar un augment, no presentar-se a una plaça, rebutjar una ponència o no obrir la pròpia consulta «fins a tenir un altre màster».
• No gaudir dels èxits. L'alleujament dura poc i de seguida arriba la prova següent.

Vistes des de fora, moltes d'aquestes conductes semblen virtuts: responsabilitat, humilitat, ganes de millorar. Per això passen desapercebudes durant anys, de vegades també per a la mateixa persona.

Tipus de síndrome de l'impostor: una classificació divulgativa

Si busques informació, sovint hi trobaràs cinc «tipus» d'impostor: el perfeccionista, l'expert, el geni natural, el solista i el superheroi. Vénen del llibre de la divulgadora Valerie Young i retraten bé estils que es veuen a la consulta: qui no es permet un error, qui necessita saber-ho tot abans de començar, qui creu que si una cosa li costa és que no val, qui no demana mai ajuda i qui ha de brillar en tots els papers alhora. Poden servir perquè el pacient s'hi reconegui, però no són una classificació validada per la recerca.

El cicle de l'impostor: per què l'èxit no la calma

Clance va descriure un patró que explica per què acumular èxits no cura la síndrome de l'impostor i de vegades fins i tot la reforça. Es coneix com el cicle de l'impostor i té cinc passos:

1. Arriba una tasca de pes: un examen, una presentació, un cas nou, un ascens. Apareixen l'ansietat, el dubte i la preocupació.
2. La persona respon d'una de dues maneres. O es prepara en excés, molt més del que la tasca demana, o ho ajorna i després treballa a contrarellotge.
3. La tasca surt bé i arriba un alleujament breu.
4. El mèrit se'n va fora. Si es va preparar en excés, l'èxit s'explica per l'esforç desmesurat («amb tantes hores, qualsevol»). Si ho va deixar per al final, per la sort («aquesta vegada ha colat»). Els elogis no compten.
5. La sensació de frau creix. La tasca següent sembla més arriscada que l'anterior i el cicle torna a començar.

El parany és al segon pas. L'excés de preparació funciona a curt termini, així que es manté, i alhora impedeix comprovar què passaria amb un esforç normal. La prova que la pròpia capacitat n'hi ha prou no arriba mai. En teràpia, dibuixar dos o tres èxits recents del pacient sobre aquest cicle sol ser el moment en què entén què li passa.

En qui apareix i per què

La síndrome de l'impostor apareix sobretot en persones competents que es mouen en entorns exigents i on se les avalua sovint. És freqüent en estudiants de carreres difícils, en doctorands, en professions sanitàries, en qui acaba de canviar de lloc de feina o de sector i en qui és el primer de la família a arribar a la universitat o a un càrrec. Els moments de transició (la primera feina, un ascens, emprendre, canviar de rol) són els que més l'activen.

Sobre l'origen hi ha més hipòtesis que certeses. L'APA recull que els estudis posteriors també la van trobar en homes i que el conflicte familiar primerenc i la manca de suport dels pares hi poden influir. A la consulta es veuen sovint famílies molt centrades en el rendiment, etiquetes primerenques («la llesta», «el responsable»), un afecte que semblava dependre dels resultats o la sensació de no encaixar en un entorn nou.

La síndrome de l'impostor és més freqüent en les dones?

Es va descriure primer en dones i durant anys se'n va parlar com d'un problema femení. La recerca posterior no sosté aquesta idea: la revisió de Bravata la va trobar comuna en tots dos sexes, i la mateixa APA assenyala que els homes també hi són susceptibles. El que sí que pesa és el context. Ser minoria en un sector, rebre menys reconeixement o haver de demostrar més que els companys alimenta el dubte, i això explica part de les diferències que troben alguns estudis.

La síndrome de l'impostor en psicòlegs i terapeutes

Poques professions reuneixen tants ingredients per a la síndrome de l'impostor com la nostra. La psicoteràpia treballa amb resultats que triguen a veure's, amb pacients que milloren per moltes raons alhora i amb una incertesa que no desapareix amb els anys. Si a això s'hi suma el salt de la facultat o del màster a la consulta pròpia, el terreny està adobat.

Alguns pensaments que es repeteixen en psicòlegs que comencen:

• «Si el meu pacient sabés que és el meu tercer cas de pànic…»
• «No puc cobrar 60 euros per això. I si no l'ajudo?»
• «Necessito una altra formació abans d'atendre trauma, parella o adolescents.»
• «Ha cancel·lat la cita. Segur que s'ha adonat que no sé el que faig.»

L'últim mereix una dada. A la metanàlisi de Swift i Greenberg, amb 669 estudis i 83.834 pacients adults, la taxa mitjana d'abandonament de la psicoteràpia va ser del 19,7 %: un de cada cinc. A més, variava amb factors com el diagnòstic i l'edat del pacient, el context del tractament o l'experiència del professional. Que un pacient deixi de venir els passa a tots els terapeutes. És un motiu per revisar el cas (a la nostra guia sobre adherència terapèutica repassem com reduir l'abandonament), no pas una prova de frau.

El que més protegeix és el mateix que recomanaríem a un pacient: parlar-ne. La supervisió clínica i els grups d'intervisió amb companys normalitzen el dubte i el converteixen en preguntes concretes sobre casos concrets. També ajuda separar dues coses que l'impostor barreja: la competència clínica, que es construeix amb formació, pràctica i supervisió, i la seguretat, que sol arribar força després. Si a més notes cansament acumulat, irritabilitat o ganes de plegar, repassa els senyals del burnout en el psicòleg, perquè tots dos problemes s'alimenten entre si.

Una part de l'impostor del psicòleg autònom viu més en el negoci que en la clínica: posar preu a les sessions, cobrar les que el pacient no avisa, dir que no. A la guia de tarifes per sessió de psicòleg tens referències per fixar el preu amb criteri, i a la nostra agenda per a psicòlegs autònoms expliquem com portar la consulta sense que la gestió es mengi el dia.

Síndrome de l'impostor, perfeccionisme, autoestima i ansietat

La síndrome de l'impostor comparteix terreny amb altres problemes i sovint hi conviu. Distingir-los ajuda a decidir per on començar:

Amb el perfeccionisme és amb el que més es solapa: molts impostors són perfeccionistes, i l'excés de preparació del cicle és autoexigència pura. La diferència és en el focus. El perfeccionista tem l'error; l'impostor tem que l'error el delati. Amb la baixa autoestima la diferència és d'abast: algú amb la síndrome de l'impostor pot sentir-se bé amb si mateix com a parella, amic o pare i dubtar només de la seva competència professional.

Si el dubte s'ha estès a tot, si hi ha tristesa la major part del dia, pèrdua d'interès, canvis en el son o idees de mort, el prioritari és avaluar una depressió. I si la preocupació desborda la feina i abasta la salut, la família o els diners, convé descartar un trastorn d'ansietat generalitzada.

Com avaluar la síndrome de l'impostor

L'avaluació comença a l'entrevista. Algunes preguntes que obren el tema sense posar-hi etiqueta:

• «Quan una cosa et surt bé, a què ho atribueixes?»
• «Què et passa pel cap quan algú et felicita per la teva feina?»
• «Com et prepares per a una tasca important? Quant de temps hi dediques comparat amb els teus companys?»
• «Has deixat de presentar-te a alguna cosa per por de no estar a l'altura?»
• «Si els altres veiessin com treballes de debò, què creus que descobririen?»

L'escala de Clance i altres qüestionaris de la síndrome de l'impostor

Per quantificar-la hi ha diversos instruments. El més utilitzat és l'escala de Clance (Clance Impostor Phenomenon Scale, CIPS), que Pauline Rose Clance va publicar el 1985: 20 afirmacions que es puntuen d'1 («gens cert») a 5 («molt cert»), de manera que el total va de 20 a 100 i, com més alt, més freqüents i intensos són els sentiments d'impostor. L'APA també cita l'escala de Harvey (HIPS, 14 ítems) i l'escala de fraudulència percebuda de Kolligian i Sternberg (PFS, 51 ítems).

Dues advertències. La primera: no hi ha un punt de tall universal, i per això les xifres de prevalença canvien tant d'un estudi a un altre. La segona: una puntuació alta no és un diagnòstic. El qüestionari serveix per posar número a una cosa difusa, perquè el pacient ho vegi per escrit i per comparar la puntuació del principi amb la d'uns mesos després. La CIPS té drets d'autor, així que revisa'n les condicions d'ús abans d'incorporar-la a la consulta.

A més del qüestionari, explora el que l'acostuma a acompanyar: símptomes d'ansietat i de depressió, senyals de burnout, la qualitat del son i si la persona tira d'alcohol o d'altres substàncies per aguantar el ritme.

Com es tracta la síndrome de l'impostor en teràpia

No hi ha un protocol específic amb assajos clínics al darrere, i convé dir-ho al pacient amb claredat. El que es fa és aplicar tècniques que funcionen en problemes veïns, sobretot de la teràpia cognitivoconductual, al patró concret de cada persona. Aquestes són les peces més útils per al tractament de la síndrome de l'impostor.

Posar-hi nom

Saber que el que et passa té nom, que es va descriure fa gairebé cinquanta anys i que els passa a persones molt capaces ja alleuja. La psicoeducació inclou el cicle de l'impostor aplicat als èxits del mateix pacient: quina tasca era, com s'hi va preparar, a què va atribuir el resultat i què va fer amb els elogis.

Revisar a què s'atribueixen els èxits

Al centre de la síndrome de l'impostor hi ha un estil d'atribució: l'èxit és extern i passatger; el fracàs, intern i definitiu. Amb reestructuració cognitiva es posa a prova aquesta explicació. Un exercici senzill és repartir un èxit recent en un pastís: quin percentatge va ser sort, quin l'ajuda d'altres i quin les pròpies decisions, la preparació i l'experiència. Gairebé sempre la porció de la sort queda molt més petita del que el pacient deia en començar.

Experiments conductuals per trencar el cicle

Discutir els pensaments no n'hi ha prou si les conductes que els mantenen continuen igual. Els experiments conductuals van a per l'excés de preparació i l'evitació:

• Preparar una presentació en la meitat del temps habitual i anotar abans què s'espera que passi. Després, comparar la predicció amb el resultat.
• Lliurar un informe sense la tercera revisió.
• Demanar a un company o a un supervisor una opinió concreta sobre la feina, en lloc d'esperar el judici temut.
• Presentar-se a alguna cosa que s'anava evitant i observar què passa.

Es tracta de descobrir que un esforç raonable dona resultats raonables, que és justament la prova que l'excés de preparació impedia aconseguir.

El registre d'evidències

Qui té la síndrome de l'impostor sol tenir una memòria molt selectiva: recorda els errors amb tot detall i oblida els èxits. Un registre d'evidències corregeix aquest biaix. Cada setmana el pacient anota fets, no opinions, que parlen de la seva competència: un problema que va resoldre, un comentari concret d'un client, un termini que va complir. Rellegir-lo abans d'una tasca important ajuda a respondre amb dades al pensament «no sé fer això».

Autoexigència, autocompassió i valors

Moltes vegades també cal treballar els estàndards: què vol dir fer cada tasca «prou bé» i quant costa mantenir el llistó tan alt. L'autocompassió ajuda a tractar els errors propis com es tractarien els d'un company que s'aprecia. I enfocaments com la teràpia d'acceptació i compromís ensenyen a notar el pensament («estic tenint la idea que soc un frau») sense obeir-lo, i a continuar avançant cap al que importa encara que el dubte no hagi desaparegut del tot.

La feina en grup, ja sigui un grup terapèutic, de supervisió o d'iguals, hi té un efecte especial: sentir altres persones brillants descriure exactament la mateixa sensació desmunta la idea que «només em passa a mi».

Com superar la síndrome de l'impostor en el dia a dia

Si t'has reconegut en aquest article, aquestes pautes solen ajudar:

• Posa-hi nom quan aparegui. «Aquest és l'impostor parlant» crea distància amb el pensament.
• Separa sentir de saber. Sentir-te un frau no demostra que ho siguis. Pregunta't quines dades tens.
• Guarda les proves. Una carpeta amb correus d'agraïment, avaluacions i èxits concrets.
• Parla'n amb algú de confiança o amb un mentor. Et sorprendrà quanta gent et diu «a mi també».
• Prova de fer-ho prou bé en alguna tasca de poc risc i fixa't en el resultat.
• Compte amb les comparacions, sobretot a les xarxes socials: compares la teva rebotiga amb l'aparador dels altres.

Quan demanar ajuda professional

Sentir-se insegur davant d'un repte nou és normal. Convé consultar un psicòleg quan la síndrome de l'impostor:

• Et porta a rebutjar oportunitats, ascensos o projectes que desitges.
• Et fa treballar moltes més hores de les raonables durant mesos.
• Ve amb ansietat intensa, problemes de son, tristesa persistent o esgotament.
• T'empeny a recórrer a l'alcohol o a altres substàncies per aguantar.
• Dura mesos o anys i no canvia per molts èxits que acumulis.

Com documentar la feina amb la síndrome de l'impostor

Com que el progrés és gradual i el pacient tendeix a no veure'l, convé deixar per escrit:

• La puntuació de l'escala a l'inici i a cada revisió, amb la data.
• El mapa del cicle amb dues o tres situacions reals del pacient.
• Cada experiment conductual: la predicció, el que va passar i la conclusió.
• Els símptomes associats (ansietat, estat d'ànim, son) i com evolucionen.
• El context laboral o acadèmic: canvis de lloc de feina, avaluacions, terminis.

Rellegir aquest registre amb el pacient al cap de tres o quatre mesos sol ser, en si mateix, una intervenció: és una llista d'evidències que ha construït ell mateix.

La síndrome de l'impostor a la teva consulta amb My Psico Agenda

My Psico Agenda no avalua ni tracta ningú: això ho fas tu. El que fa és endreçar tot el que envolta el tractament, que en un cas com aquest no és poc:

• La història clínica, sessió a sessió. A les notes privades de cada sessió guardes el mapa del cicle, les puntuacions de l'escala i el resultat de cada experiment, i veus l'evolució sense remenar papers.
• El registre d'evidències, a les mans del pacient. Puges la plantilla a «Arxius del pacient». Es puja com a «Ocult»; quan la passes a «Visible», el pacient la troba al seu espai, a la pestanya «Documents», i a la fitxa veus «Vist» amb la data en què la va obrir.
• Una hora fixa cada setmana. Amb la «Teràpia recurrent» reserves l'espai del pacient, i li arriba un recordatori per WhatsApp 24 hores abans amb botons per confirmar o anul·lar la cita.
• Dades en lloc de sensacions, també per a tu. A les estadístiques de cada pacient veus «Total sessions», «Assistència» i «Cadència», i a «Estadístiques», les teràpies del mes, els pacients únics, la taxa de cancel·lació i les sessions per pacient, comparades amb el període anterior. Si ets dels que pensen que «ningú no torna», aquí tens la resposta amb números.

Si estàs començant, el pla Semilla costa 4,99 €/mes + IVA i està pensat justament per a això: fins a 15 pacients, història clínica amb notes per sessió i 20 recordatoris automàtics per WhatsApp al mes. Quan la consulta creixi tens el Júnior (19,99 €) i el Sénior (29,99 €), i per a centres, plans des de 99,99 €/mes + IVA. Tots es proven 1 mes gratis, sense targeta i sense permanència. A la nostra pàgina de programari per a psicòlegs tens tot el que inclou.