My Psico Agenda
Un nen de sis anys entra per primera vegada a la consulta. No s'asseu a la cadira que li ofereixes: va directe a la caseta de nines, fica el ninot més petit sota un llit i posa tots els altres d'esquena. Després surt al passadís a buscar la seva mare. No ha dit ni una frase sobre el que li passa, i tot i així t'ha explicat força coses. La teràpia de joc parteix d'aquesta observació tan senzilla: a aquestes edats gairebé ningú no pot explicar amb paraules el que sent, però sí que ho pot jugar.
Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que atenen infants en consulta privada o que hi comencen. Repassa què és la teràpia de joc, en quins casos té sentit i en quins no, els enfocaments principals, les tècniques més utilitzades, com muntar una sala de joc sense gastar una fortuna, com es posen els límits, quin paper tenen els pares i què convé registrar perquè el procés no depengui de la memòria.
Què és la teràpia de joc
La teràpia de joc és una forma de psicoteràpia infantil en què el joc és el mitjà principal de comunicació entre l'infant i el terapeuta. El diccionari de l'APA la descriu com l'ús d'activitats i materials de joc (argila, aigua, blocs, ninots, titelles, pintura de dits) en la psicoteràpia amb infants, partint de la idea que aquestes activitats reflecteixen la seva vida emocional i li permeten representar sentiments i problemes en acció, en lloc de fer-ho amb paraules.
L'associació britànica de terapeutes de joc (BAPT) hi afegeix un matís útil: l'infant explora al seu ritme i amb la seva pròpia agenda els temes que l'afecten, i la relació amb el terapeuta és el que li permet fer servir els seus propis recursos per canviar. Primer va el joc; la paraula, després.
Convé deixar clar des del principi què no és. No és jugar amb un infant perquè es relaxi abans de «la part seriosa», ni una activitat de lleure amb un adult simpàtic. Hi ha un model teòric al darrere, un enquadrament estable, uns objectius acordats amb la família i un professional format que observa, respon i registra. S'utilitza sobretot entre els 3 i els 11 o 12 anys, tot i que moltes de les seves tècniques s'adapten bé a preadolescents.
Per a què serveix la teràpia de joc (i per a què no)
La teràpia de joc s'indica sovint en situacions com aquestes:
- Pors, preocupacions excessives i ansietat de separació.
- Rebequeries intenses, agressivitat o dificultats per regular l'enuig.
- Canvis que desborden l'infant: una separació dels pares, un trasllat, el naixement d'un germà, un canvi d'escola.
- Dol per la mort d'un familiar o d'una mascota.
- Experiències difícils o traumàtiques, dins d'un pla més ampli.
- Dificultats en la relació amb altres infants, timidesa que limita la vida diària o baixa autoestima.
- Malalties cròniques, hospitalitzacions o procediments mèdics que cal preparar i elaborar.
Les metanàlisis de les dues últimes dècades troben efectes positius, de mida moderada a gran segons l'estudi, i més clars quan els pares participen activament en el procés. Això no la converteix en la resposta per a tot. Un trastorn de conducta greu respon millor a programes d'entrenament de pares com la teràpia d'interacció pares-fills (PCIT). Un trauma amb símptomes intensos té tractaments amb més suport, com la teràpia cognitivoconductual centrada en el trauma (TF-CBT), que per cert també fa servir el joc com a vehicle. I en els trets nuclears de l'autisme la teràpia de joc no substitueix les intervencions del desenvolupament específiques, encara que pugui ajudar amb l'ansietat o la regulació emocional. En molts casos la millor decisió és combinar-la.
Per què funciona: el joc com a llenguatge
Hi ha tres idees que ajuden a entendre el que passa a la sala i a explicar-ho als pares sense tecnicismes.
La distància simbòlica. Parlar en primera persona del que fa por és dur a qualsevol edat. Que el dinosaure es perdi al bosc o que la família d'ossos es canviï de casa hi posa una capa de protecció: l'infant es pot acostar al tema tant com aguanti i allunyar-se'n quan ho necessiti, sense haver d'admetre res.
El domini a través de la repetició. Un infant que ha viscut una cosa que no va poder controlar tendeix a jugar-la una vegada i una altra, i a cada repetició pot canviar el final, passar de víctima a protagonista o assajar respostes noves. Aquí cal estar atent: quan el joc es repeteix de manera rígida, sense variació i amb una angoixa creixent, pot ser joc posttraumàtic encallat, que necessita una intervenció més dirigida.
La relació. Un adult que mira sense jutjar, que posa paraules al que l'infant sent i que manté els mateixos límits cada setmana és, per si mateix, una experiència correctora per a molts infants. Bona part del canvi passa per aquí.
Enfocaments de teràpia de joc
No hi ha una sola teràpia de joc, sinó una família d'enfocaments que comparteixen el mitjà i es diferencien en quant dirigeix el terapeuta i en quin paper donen a la família. Des dels primers treballs d'Hermine Hug-Hellmuth, Melanie Klein i Anna Freud, que ja feien servir el joc en l'anàlisi infantil, el camp ha crescut molt.
Teràpia de joc no directiva o centrada en l'infant
Neix amb Virginia Axline, que el 1947 va formular vuit principis bàsics inspirats en l'enfocament de Carl Rogers: acceptar l'infant tal com és, crear un clima de permissivitat, reconèixer i reflectir els seus sentiments, confiar en la seva capacitat per resoldre els seus problemes, deixar que ell dirigeixi el joc, no precipitar el procés i posar només els límits necessaris per ancorar la teràpia en la realitat. Garry Landreth va desenvolupar després el model de teràpia de joc centrada en l'infant, que probablement és el més estudiat. El terapeuta no proposa jocs ni interpreta: acompanya, descriu i reflecteix.
Teràpia de joc directiva i cognitivoconductual
En els enfocaments directius el terapeuta tria el material i proposa activitats amb un objectiu concret: identificar emocions, practicar la resolució de problemes, exposar-se de manera gradual al que fa por o assajar habilitats socials. La teràpia de joc cognitivoconductual que va descriure Susan Knell integra tècniques com el modelatge amb titelles, el reforç o la reestructuració de pensaments adaptada a l'edat. Funciona bé quan el problema està ben delimitat i l'infant necessita aprendre una cosa nova, no només expressar-se.
Teràpia filial: els pares com a agents de canvi
Bernard i Louise Guerney van proposar als anys seixanta formar els pares perquè ells mateixos fessin sessions de joc especials a casa, amb supervisió del terapeuta. El model de deu sessions de Landreth i Bratton (CPRT) n'és la versió més estructurada. És especialment útil quan la relació entre pares i fill està deteriorada i quan la família no pot sostenir una sessió setmanal a la consulta durant mesos.
Caixa de sorra, Theraplay i altres variants
La caixa de sorra, que Dora Kalff va desenvolupar a partir de la tècnica del món de Margaret Lowenfeld, convida l'infant a construir escenes amb miniatures sobre una safata de sorra. Theraplay, creada per Ann Jernberg, és un enfocament estructurat i basat en el vincle que treballa la relació amb jocs físics entre pares i fill. Als hospitals, el joc terapèutic també es fa servir per preparar proves i procediments. Cadascuna d'aquestes variants demana formació específica: tenir una safata amb sorra no converteix una sessió en teràpia de caixa de sorra.
Tècniques de teràpia de joc que es fan servir a la consulta
Més enllà de l'enfocament, hi ha un repertori de respostes i recursos que apareixen a gairebé totes les sales. Aquestes són les més utilitzades en teràpia de joc:
| Tècnica | Per a què serveix | Com sona a la sessió |
|---|---|---|
| Seguiment | Mostrar atenció plena sense dirigir ni interpretar | «Ara estàs posant tots els cotxes en fila». |
| Reflex de sentiments | Posar nom al que l'infant sent mentre juga | «Aquest ninot està molt enfadat amb el seu germà». |
| Retornar la responsabilitat | Reforçar l'autonomia i la presa de decisions | «Aquí pots decidir tu de quin color és». |
| Joc simbòlic amb famílies de ninots | Representar relacions, rutines i conflictes de casa | La caseta, els llits, qui menja amb qui. |
| Titelles | Dir a través d'un altre el que costa dir en primera persona | «Què li diria el llop a l'ovella?». |
| Caixa de sorra i miniatures | Construir escenes i observar-ne l'evolució entre sessions | Un món amb una tanca que separa dues zones. |
| Dibuix, pintura i argila | Expressió i descàrrega emocional, sobretot en infants que parlen poc | Aixafar l'argila, tornar a fer la figura. |
| Jocs de taula amb regles | Torns, tolerància a la frustració, perdre i guanyar | Com reacciona quan va perdent. |
| Contes terapèutics | Oferir alternatives a través d'una història paral·lela | Un personatge que també tenia por de dormir sol. |
La tècnica més infravalorada és la més senzilla: descriure en veu alta el que l'infant fa sense afegir-hi judicis. Molts infants no han tingut mai un adult pendent del seu joc sense corregir-lo, i això ja canvia la qualitat de la relació en poques sessions.
La sala de teràpia de joc: materials i organització
No cal una sala enorme ni joguines cares. Landreth agrupa el material en tres categories que continuen sent una bona guia per triar què comprar:
- Joguines de la vida real: caseta de nines amb família, cuineta, cotxes i ambulància, telèfon, diners de joguina, maletí de metge.
- Joguines per expressar l'agressivitat: animals salvatges, soldats, un ninot per colpejar, coixins. Les armes de joguina són una decisió d'enquadrament: hi ha professionals que les inclouen i d'altres que no, i convé que sigui una decisió pensada, no una casualitat.
- Material creatiu: argila o plastilina, pintures, paper gran, blocs, sorra, teles i disfresses senzilles.
Més important que la quantitat és l'estabilitat: els mateixos objectes, al mateix lloc, sessió rere sessió. L'infant necessita saber que la sala és previsible per poder permetre's l'imprevisible dins del joc. Si comparteixes despatx amb adults, una o dues caixes amb el material bàsic que es munten i es desen sempre igual compleixen aquesta funció. Les joguines electròniques i les pantalles acostumen a treure més del que aporten.
Els límits en la teràpia de joc
La permissivitat no vol dir absència de normes. Els límits protegeixen l'infant, el terapeuta i la sala, i marquen el final de la sessió. Landreth proposa un esquema de tres passos que funciona fins i tot amb infants molt desbordats:
- Reconèixer el sentiment: «Estàs molt enfadat amb mi».
- Comunicar el límit: «Però a mi no se'm pega».
- Oferir una alternativa: «Pots picar el coixí o el ninot».
Com s'estructura un procés de teràpia de joc
La primera entrevista, sense l'infant
Gairebé tots els processos comencen amb una o dues entrevistes amb els pares sols: motiu de consulta, història del desenvolupament, situació familiar, escola, què han provat ja i què esperen. També és el moment d'explicar com funciona la teràpia de joc, què es compartirà amb ells i què no, i de signar el consentiment informat.
Les sessions amb l'infant
El més habitual són sessions setmanals de 45 a 50 minuts, el mateix dia, a la mateixa hora i a la mateixa sala. La constància forma part del tractament. Uns minuts abans d'acabar s'avisa del final («ens queden cinc minuts») perquè l'infant pugui tancar el joc sense sentir un tall brusc. No hi ha un nombre fix de sessions: molts terapeutes revisen el procés amb la família cap a la desena o dotzena i decideixen amb ells si continuar, espaiar o canviar d'estratègia.
El tancament
El final es prepara amb temps, anunciant-lo diverses sessions abans. Per a un infant que ha construït un vincle segur amb el terapeuta, un comiat brusc pot repetir justament l'experiència que el va portar a la consulta.
La feina amb els pares en la teràpia de joc
Els pares no són espectadors. Una sessió amb ells cada tres o cinc sessions amb l'infant permet compartir avenços, recollir com va a casa i a l'escola, i ajustar pautes. El que l'infant juga a la sala no s'explica al detall: es comparteixen els temes que apareixen i els canvis que s'observen, i l'infant ha de saber que és així.
El consentiment mereix una atenció especial. Quan els progenitors estan separats, el més prudent és informar-ne tots dos i comptar amb el consentiment de tots dos abans de començar, tret que una resolució judicial digui una altra cosa. El Codi Deontològic del Consell General de la Psicologia recull les obligacions d'informació i confidencialitat quan s'intervé amb menors, i en l'àmbit sanitari la Llei 41/2002 d'autonomia del pacient regula el consentiment per representació. Si tens dubtes amb un cas concret, el teu col·legi professional sol tenir un servei d'assessorament deontològic.
Si vols aprofundir en com enquadrar la feina amb la família segons l'edat, l'article sobre la teoria del vincle aplicada a la teràpia i la guia sobre teràpia amb adolescents tracten justament aquesta transició.
Avaluació i registre en la teràpia de joc
Què anotar després de cada sessió
Una nota breu, escrita el mateix dia, val més que una memòria perfecta al cap d'un mes. N'hi sol haver prou amb cinc punts: els temes que van aparèixer en el joc, el to emocional, com va anar la relació amb tu, quins límits van caldre i què va canviar respecte de la sessió anterior. Si treballes amb caixa de sorra o amb dibuixos, una foto de l'escena final (amb el permís de la família) permet comparar l'evolució d'un cop d'ull.
Mesures abans i després
Les impressions clíniques convé contrastar-les amb alguna cosa més objectiva. Qüestionaris breus per a pares i mestres, com l'SDQ, aplicats al principi i a cada revisió, ajuden a veure si els canvis que notes a la sala arriben a casa i a l'escola. Els indicadors de progrés més habituals dins de la sessió són un joc més organitzat i menys repetitiu, una varietat més gran d'emocions expressades, més capacitat per tolerar la frustració i una relació més cooperativa.
Quan la teràpia de joc no n'hi ha prou
Hi ha situacions que demanen alguna cosa més o alguna cosa diferent: símptomes que empitjoren malgrat la feina, idees de mort, autolesions, pèrdua de pes, símptomes psicòtics o un deteriorament clar a l'escola. En aquests casos cal coordinar-se amb pediatria o psiquiatria infantil i valorar tractaments específics amb més evidència per a aquell problema.
Es pot fer teràpia de joc en línia?
Amb matisos. Amb infants a partir de set o vuit anys funcionen força bé el dibuix compartit, els titelles que l'infant té a casa, les pissarres digitals o els jocs de taula adaptats. Amb els més petits, la sessió en línia directa perd molt, i sol donar millor resultat una feina centrada en els pares, en la línia de la teràpia filial, en què el terapeuta guia i l'adult juga. Tens més idees pràctiques a la guia de psicologia infantil en línia.
Organitzar una consulta de teràpia de joc amb My Psico Agenda
My Psico Agenda no juga per tu ni interpreta una escena de sorra. El que resol és la part administrativa, que a la consulta infantil té les seves pròpies complicacions: dos progenitors, factures a nom d'un d'ells, consentiments de menors i cites setmanals que no poden fallar.
- La fitxa del menor recull les dades de l'infant i les de la mare i el pare, cadascun amb el seu DNI, i hi tries a nom de qui surten les factures. A l'agenda la cita apareix amb el nom de l'infant, i el cercador també el troba pel nom de la seva mare o del seu pare.
- El consentiment informat té una clàusula de menors que s'omple amb les dades de la fitxa. Pots escriure el teu propi text amb els marcadors de l'infant, la mare i el pare, i fer servir només els que necessitis. A més, el pots enviar per signar a distància amb un enllaç.
- Els recordatoris per WhatsApp surten 24 hores abans al telèfon de la fitxa, normalment el d'un dels progenitors, amb botons per confirmar o anul·lar. Es poden desactivar per a un pacient concret.
- A la història clínica escrius la nota de cada sessió amb les teves paraules, i als arxius del pacient pots desar la foto de la caixa de sorra, un dibuix escanejat o l'informe de l'escola, fins a 25 MB per arxiu.
- Cada cita es pot marcar amb el tipus «Teràpia Infantil», els bons de sessions encaixen amb els processos setmanals i la família pot demanar o anul·lar cites des del seu espai del pacient, sempre dins del teu horari laboral.
Si atens sobretot infants i vols veure com encaixa tot això en el dia a dia, l'article sobre programari per a psicòlegs infantils ho detalla. Els plans individuals comencen a 4,99 €/mes + IVA (pla Llavor, amb 25 pacients, 20 recordatoris automàtics i 20 factures VeriFactu al mes) i continuen amb el Júnior (19,99 €) i el Sénior (29,99 €), ja amb pacients il·limitats. Sense permanència: cancel·les quan vulguis.
Preguntes freqüents
Els dubtes que apareixen més a la consulta i a la supervisió sobre la teràpia de joc.
A partir de quina edat es pot fer teràpia de joc?
S'utilitza sobretot entre els 3 i els 11 o 12 anys, que és quan el joc és el llenguatge natural de l'infant i la paraula encara no arriba a explicar el que li passa. Per sota dels tres anys la feina se sol centrar en la relació amb els pares. A partir dels onze, moltes tècniques continuen sent útils, però s'adapten: jocs amb regles, dibuix, escriptura o joc de rols, perquè un preadolescent pot sentir que la caseta de nines és cosa de petits.
Quantes sessions de teràpia de joc calen?
No hi ha una xifra fixa. Depèn del motiu de consulta, de l'edat, de l'enfocament i del que passi a casa. El més raonable és acordar amb la família una revisió cap a la desena o dotzena sessió, amb els qüestionaris del principi repetits, i decidir aleshores si es continua, s'espaien les cites o es canvia d'estratègia. Els processos amb més càrrega traumàtica o amb molts canvis a la família acostumen a necessitar més temps.
Quina diferència hi ha entre jugar amb un infant i fer teràpia de joc?
La diferència és en tot el que envolta el joc: un model teòric que guia el que fas i el que no fas, un enquadrament estable (mateixa sala, mateixa hora, mateixos límits), uns objectius acordats amb la família, una relació terapèutica i un professional format que observa, respon i registra l'evolució. Un adult afectuós que juga amb un infant li fa molt de bé, però no està fent teràpia de joc.
Els pares poden ser dins de la sala durant la sessió?
En la teràpia de joc centrada en l'infant, el més habitual és que no, perquè l'espai sigui només seu. Hi ha excepcions raonables: infants molt petits, ansietat de separació intensa en les primeres sessions o enfocaments com la teràpia filial i Theraplay, en què els pares juguen amb l'infant expressament. En qualsevol cas, els pares reben informació periòdica en sessions pròpies, sense que s'expliqui al detall el que l'infant ha jugat.
Quina formació cal per fer teràpia de joc?
A Espanya no hi ha un títol oficial específic de terapeuta de joc: és una intervenció que fan professionals de la psicologia amb formació de postgrau en psicologia infantil i en l'enfocament concret que facin servir, a més de supervisió de casos. En altres països hi ha acreditacions pròpies, com la de l'Association for Play Therapy als Estats Units o la de la BAPT al Regne Unit. No n'hi ha prou amb haver llegit un llibre i tenir una caixa de joguines.
La teràpia de joc serveix per a infants amb autisme?
Pot ajudar amb aspectes concrets, com l'ansietat, la regulació emocional o la relació amb els pares, però no substitueix les intervencions específiques per als trets nuclears de l'autisme, com les basades en el desenvolupament i en el joc naturalista amb implicació de la família. El més assenyat és coordinar-se amb l'equip que porta el cas i fer servir el joc dins d'aquest pla. Tens més context a l'article sobre el trastorn de l'espectre autista.