Trastorn d'adaptació: símptomes, criteris diagnòstics i tractament psicològic

Fa deu setmanes que l'Andreu es va mudar a Saragossa per un ascens que esperava des de feia anys. Té 34 anys, un sou millor i un pis amb més llum que l'anterior. També té capses per obrir al passadís, es desperta cada nit a les quatre i dimarts passat va haver de sortir d'una reunió perquè li faltava l'aire. «Hauria d'estar content», diu a la primera sessió, gairebé demanant perdó. No ha tingut mai cap problema de salut mental. El que explica encaixa amb un trastorn d'adaptació, un dels diagnòstics més freqüents a les consultes de salut mental i, alhora, un dels que més es fan servir com a calaix de sastre.

Aquesta guia està pensada per a psicòlogues i psicòlegs que veuen casos així cada setmana. Repassa què és el trastorn d'adaptació (també anomenat trastorn adaptatiu) segons el DSM-5-TR i la CIE-11, com es presenta, amb què es confon, com s'avalua, quin tractament psicològic té suport, quant sol durar i què convé deixar escrit a la història clínica per no perdre de vista els terminis que marquen el diagnòstic.

Què és el trastorn d'adaptació

El trastorn d'adaptació és una reacció emocional o de conducta davant d'un estressor identificable que resulta desproporcionada per al que caldria esperar en aquell context, o que deteriora de manera clara la vida de la persona a la feina, a casa o amb els altres. El nom ho resumeix força bé: hi ha un canvi concret al qual cal adaptar-se i l'adaptació no surt.

El DSM-5 el va traslladar el 2013 al capítol de trastorns relacionats amb traumes i factors d'estrès, al costat del TEPT i del trastorn d'estrès agut, i el DSM-5-TR (2022) el manté allà. El Manual MSD per a professionals n'explica el motiu: durant anys el terme es va fer servir per a qualsevol quadre inespecífic i més o menys lleu, i situar-lo en aquest capítol subratlla que els símptomes han de ser una resposta a un estressor. Fora de la consulta de vegades se'n diu depressió situacional o síndrome de resposta a l'estrès, els noms alternatius que recull MedlinePlus.

És un diagnòstic molt freqüent. Segons el mateix manual, apareix en entre el 5 % i el 20 % de les persones que van a consultes ambulatòries de salut mental, i les estimacions en població general van de l'1 % al 17 %. La forquilla és tan àmplia perquè cada estudi fa servir criteris diferents. Que sigui comú, i que moltes vegades es resolgui en uns mesos, no el converteix en un problema menor: s'associa a un malestar i una discapacitat importants i a un risc de conducta suïcida més alt del que se sol pensar.

Criteris diagnòstics del trastorn d'adaptació (DSM-5-TR i CIE-11)

Els cinc criteris del DSM-5-TR

El DSM-5-TR demana que es compleixin aquestes condicions:

• A. Apareixen símptomes emocionals o de conducta com a resposta a un o diversos estressors identificables, dins dels tres mesos posteriors al seu inici.
• B. Els símptomes són clínicament significatius: hi ha un malestar intens, desproporcionat respecte a la gravetat de l'estressor (tenint en compte el context i els factors culturals), un deteriorament important en el funcionament social, laboral o d'altres àrees, o totes dues coses.
• C. El quadre no compleix els criteris d'un altre trastorn mental i no és només l'empitjorament d'un trastorn que ja existia.
• D. Els símptomes no corresponen a un dol normal ni s'expliquen millor per un trastorn de dol perllongat.
• E. Un cop l'estressor o les seves conseqüències s'acaben, els símptomes no es mantenen més de sis mesos addicionals.

El criteri C és el que més es discuteix a supervisió. Si la persona compleix els criteris d'un episodi depressiu major, el diagnòstic és depressió major, per evident que sigui el desencadenant. El trastorn adaptatiu ocupa l'espai que queda entre la reacció normal i els trastorns amb criteris propis: un quadre que ja és clínic però que no arriba a ser una altra cosa.

Subtipus del trastorn d'adaptació

En diagnosticar-lo s'hi afegeix un especificador segons els símptomes que predominen:

• Amb estat d'ànim deprimit: tristesa, plor fàcil, desesperança.
• Amb ansietat: nerviosisme, preocupació, inquietud o, en infants, por de separar-se de les figures d'aferrament.
• Amb ansietat mixta i estat d'ànim deprimit: una combinació de tots dos.
• Amb alteració de la conducta: conductes que se salten normes o drets dels altres, com faltar a la feina, conduir de manera temerària o ficar-se en baralles.
• Amb alteració mixta de les emocions i la conducta.
• No especificat: reaccions que no encaixen en els anteriors, com queixes físiques o aïllament social.

Com assenyala el Manual MSD, la majoria de pacients presenta una barreja de símptomes, de manera que els subtipus mixtos són molt habituals a la consulta. A més del subtipus s'indica la durada: agut si els símptomes duren menys de sis mesos i persistent (o crònic) si duren sis mesos o més, una distinció que també recull l'article de la Viquipèdia sobre el trastorn d'adaptació. Això últim només és possible quan l'estressor o les seves conseqüències s'allarguen, com en una malaltia crònica o en un divorci amb un litigi que no s'acaba.

El trastorn d'adaptació a la CIE-11

La CIE-11 de l'OMS, vigent des del gener del 2022, el codifica com a 6B43 (a la CIE-10, que encara apareix en molts informes, és el F43.2). La seva definició posa el focus en dos trets. El primer és la preocupació per l'estressor o per les seves conseqüències, en forma de preocupació excessiva, pensaments recurrents i angoixants o rumiació constant. El segon és el fracàs en l'adaptació, que afecta el funcionament personal, familiar, social, acadèmic o laboral. Els símptomes solen aparèixer durant el primer mes després de l'estressor i tendeixen a resoldre's en sis mesos, tret que l'estressor continuï. La CIE-11 no fa servir subtipus.

Per a la feina de cada dia, la descripció de la CIE-11 té un avantatge: la rumiació sobre el que ha passat és just el que la majoria de pacients explica amb les seves paraules («no puc deixar de donar-hi voltes»), així que ajuda a reconèixer el quadre a la primera entrevista.

Què pot desencadenar un trastorn adaptatiu

Gairebé qualsevol canvi que obligui a reorganitzar la vida pot fer d'estressor. El Manual MSD distingeix entre un fet aïllat, diversos fets seguits, una etapa vital esperable i una situació que s'allarga. A la consulta, això es tradueix en coses com aquestes:

• Un acomiadament, una ruptura, un accident o un robatori a casa.
• Problemes econòmics que arriben just després d'una separació.
• Tenir un fill, jubilar-se, anar a estudiar o a treballar a una altra ciutat.
• Cuidar un familiar dependent, un conflicte laboral que dura mesos, una malaltia crònica.

L'estressor no ha de ser necessàriament dolent. Un ascens, un casament o el naixement d'un fill també obliguen a canviar rutines, rols i suports. Molts pacients, com l'Andreu, arriben amb culpa per estar malament en un moment que «hauria de ser bo», i posar nom a aquesta contradicció ja alleuja.

La gravetat objectiva del fet diu menys del que sembla. Pesen més el significat que té per a la persona, el nombre de canvis que se li acumulen alhora i els recursos amb què compta: la xarxa de suport, la situació econòmica, com va sortir d'altres crisis i si té antecedents d'ansietat o depressió. Per això dos germans poden viure el divorci dels pares de maneres molt diferents. En les persones que han emigrat, la pèrdua de la xarxa de suport, l'idioma i els tràmits sumen estressors que des de fora no sempre es veuen.

Símptomes del trastorn d'adaptació

Poques persones arriben dient que no s'adapten. Arriben perquè no dormen, perquè ploren al cotxe, perquè estan de baixa o perquè la parella els ha dit que estan irascibles. Els símptomes del trastorn d'adaptació més freqüents s'agrupen així:

• Emocionals. Tristesa, ansietat, irritabilitat, sensació d'estar desbordat, desesperança.
• Cognitius. Rumiació sobre el que ha passat, preocupació pel que vindrà, dificultat per concentrar-se, sensació de no reconèixer-se.
• Físics. Insomni, cansament, tensió muscular, mal de cap o de panxa, palpitacions.
• De conducta. Evitar tot el que recorda el canvi, aïllar-se, beure més, impulsivitat, discussions, faltar a la feina o a classe.
• En el funcionament. El rendiment cau, les tasques s'acumulen i les decisions s'ajornen.

El que orienta el diagnòstic és la relació amb el temps. Si preguntes «des de quan estàs així?», la resposta sol ser una data: «des que van tancar la botiga», «des de la mudança». Apunta-la tal qual, perquè serà la referència per valorar el criteri dels tres mesos i, més endavant, el dels sis.

Diagnòstic diferencial: el que no és un trastorn d'adaptació

Bona part del diagnòstic consisteix a descartar altres explicacions. Aquestes són les confusions més habituals.

Una reacció normal a l'estrès

Després d'una pèrdua o d'un canvi gran, el que és esperable és dormir pitjor, estar trist o amoïnar-se durant un temps. Es parla de trastorn quan el malestar és clarament desproporcionat o quan la persona deixa de funcionar: no pot treballar, no surt de casa, descuida els fills o es descuida a si mateixa. El DSM-5-TR demana valorar aquesta desproporció tenint en compte la cultura i el context de cada persona, i té sentit, perquè hi ha cultures en què un dol o una crisi es viuen de manera molt més expressiva sense que això sigui un trastorn.

TEPT i trastorn d'estrès agut

Comparteixen capítol, però el TEPT i el trastorn d'estrès agut exigeixen haver estat exposat a la mort, a lesions greus o a violència sexual, reals o com a amenaça, i un patró concret de símptomes: records intrusius, evitació, canvis negatius en el pensament i l'estat d'ànim i hiperactivació. Algú pot viure un fet traumàtic i desenvolupar un trastorn d'adaptació en lloc d'un TEPT si no en compleix els criteris. I a l'inrevés: un estressor corrent, com un acomiadament, no dona lloc a un TEPT per molt malestar que provoqui. A la guia sobre l'abordatge del trastorn d'estrès posttraumàtic en repassem els criteris i l'avaluació.

Depressió major i ansietat generalitzada

Si es compleixen els criteris d'un episodi depressiu major o d'un trastorn d'ansietat generalitzada, el diagnòstic és aquest, encara que el desencadenant sigui evident. I els quadres canvien: un acomiadament pot començar com un trastorn d'adaptació i convertir-se en una depressió al cap de poques setmanes. Convé revisar els criteris cada cert nombre de sessions en lloc de donar el diagnòstic per tancat des de la primera.

Dol i dol perllongat

La mort d'una persona estimada pot desencadenar un trastorn d'adaptació, però el dol normal no ho és, per molt que faci mal. Des del DSM-5-TR existeix, a més, el trastorn de dol perllongat, que es valora quan, almenys dotze mesos després de la pèrdua en adults (sis en infants i adolescents), persisteixen gairebé cada dia l'enyorança intensa de la persona morta o la preocupació constant per ella, juntament amb altres símptomes.

Causes mèdiques i substàncies

Un problema de tiroide, una anèmia, els efectes d'alguns fàrmacs com els corticoides o un consum d'alcohol que ha anat a més poden imitar el quadre o empitjorar-lo. Si els símptomes físics pesen molt o no encaixen amb la història, deriva al metge de família abans de continuar.

Trastorn d'adaptació i risc suïcida

Que molts professionals el considerin un diagnòstic «lleu» és un problema, perquè el risc no sempre ho és. El Manual MSD recorda que les persones amb trastorn d'adaptació tenen més risc d'intents de suïcidi i de suïcidi consumat. Les crisis poden coincidir amb els moments més durs de l'estressor, com la carta d'acomiadament o la notícia de la separació, i no sempre hi ha antecedents que les anunciïn.

Pregunta de manera directa per idees de mort i de suïcidi a la primera sessió i cada vegada que l'estressor faci un gir. Preguntar no fica la idea al cap de ningú, i no fer-ho pot deixar-la sense atendre. Si detectes risc, segueix un protocol: a la guia sobre com actuar davant d'una crisi suïcida a la consulta hi tens els passos. A Espanya, la línia 024 atén de manera gratuïta i confidencial les 24 hores.

Com avaluar un trastorn d'adaptació a la consulta

No hi ha cap prova que confirmi el diagnòstic. L'avaluació és clínica, i els qüestionaris serveixen per ordenar la informació i per mesurar el canvi. A les primeres sessions convé tenir clar:

• La línia temporal: què va passar, quan, què ha canviat des d'aleshores i si l'estressor continua actiu. Amb dates.
• Com funcionava la persona abans: feina o estudis, relacions, son, oci. Sense aquesta referència és difícil parlar de deteriorament.
• Què ha provat ja per afrontar-ho i què li va funcionar en altres crisis.
• La xarxa de suport i les conseqüències pràctiques de l'estressor: diners, habitatge, papers, custòdia dels fills.
• Els antecedents personals i familiars de salut mental, el consum d'alcohol i altres substàncies i el risc suïcida.

Entre els instruments específics, l'ADNM-20 (Adjustment Disorder – New Module), que té una versió breu de vuit ítems (ADNM-8), es va construir sobre el model que després va adoptar la CIE-11, i l'IADQ (International Adjustment Disorder Questionnaire) parteix directament dels criteris de la CIE-11. Tots dos exploren la preocupació per l'estressor i la manca d'adaptació. Per seguir l'evolució es fan servir molt el PHQ-9 i el GAD-7, que són breus i es poden repetir cada poques setmanes. Cap no substitueix l'entrevista.

Tractament psicològic del trastorn d'adaptació

El tractament del trastorn d'adaptació persegueix dues coses: alleujar els símptomes i ajudar la persona a recuperar un funcionament semblant al que tenia abans de l'estressor. Així ho formula MedlinePlus, que afegeix que la majoria de professionals recomana algun tipus de psicoteràpia i que la medicació, si es fa servir, l'ha d'acompanyar.

L'evidència és més escassa del que caldria esperar per a un diagnòstic tan comú. El Manual MSD cita una revisió sistemàtica del 2018 amb poques dades sòlides, en part perquè els pacients amb aquest diagnòstic són molt diferents entre si, tot i que diverses psicoteràpies individuals i de grup mostren beneficis en alguns grups de pacients. A la pràctica, els tractaments solen ser breus i combinen diverses d'aquestes eines.

Psicoeducació

Explicar què li passa i per què té a veure amb el canvi, i no amb una debilitat seva, redueix l'angoixa des de la primera sessió. A l'Andreu li va servir entendre que un ascens també porta pèrdues: la seva ciutat, els amics de sempre i una feina que coneixia de memòria.

Resolució de problemes

Moltes persones arriben bloquejades perquè barregen el que poden canviar amb el que no. Separar-ho per escrit i triar un primer pas concret per a cada problema pràctic (trucar a l'advocat, demanar hora a la gestoria, buscar llar d'infants) els torna la sensació de control. Funciona especialment bé quan l'estressor porta conseqüències pràctiques, com un acomiadament o una separació.

Teràpia cognitivoconductual breu

Treballa la rumiació i la preocupació, recupera activitats que s'han deixat (activació conductual), ordena el son i entrena maneres d'afrontar les dificultats. Encaixa bé amb un format breu. Un registre senzill entre sessions, amb el que la persona pensa, el que fa i com dorm, dona material per a la següent.

Acceptació i compromís quan l'estressor no se'n va

Si l'estressor no té marxa enrere (una malaltia crònica, una discapacitat, una separació que el pacient no volia), insistir a canviar-lo només genera més frustració. La teràpia d'acceptació i compromís ajuda a conviure amb el que no es pot modificar i a orientar la vida cap al que continua sent important.

Teràpia interpersonal, familiar i de grup

Quan l'estressor és un canvi de rol, com la jubilació, la maternitat o l'emigració, la teràpia interpersonal ofereix un marc clar: acomiadar-se del rol anterior, explorar el nou i reconstruir els suports. Amb infants i adolescents la família gairebé sempre hi ha de participar. I els grups de persones en la mateixa situació (atur, divorci, cura d'un familiar) redueixen l'aïllament.

I la medicació?

No és la primera opció. Segons el Manual MSD, l'evidència dels fàrmacs en aquest trastorn és limitada, i les benzodiazepines, que es fan servir sovint per a l'insomni o l'ansietat, donen resultats irregulars i poden crear dependència. Si el pacient ja pren alguna cosa o l'insomni no cedeix, coordina't amb el seu metge.

Trastorn adaptatiu i baixa laboral

És habitual que el pacient arribi a la consulta ja de baixa, amb un diagnòstic de trastorn adaptatiu posat pel seu metge de família. A Espanya la baixa la signa un metge, no el psicòleg. El que sí que pots fer, amb el consentiment del pacient, és informar el seu metge de com va el tractament i preparar amb el pacient la tornada a la feina. Algunes pautes que ajuden:

• Parlar de la reincorporació des del principi, no la setmana abans de l'alta.
• Mantenir rutines durant la baixa (horari de son, activitat, contacte amb altres persones) perquè tornar no sigui un salt al buit.
• Si l'estressor és a la mateixa feina, pensar què es pot negociar: un canvi de tasques o de torn, una mediació, una tornada progressiva si l'empresa ho permet.
• Assajar a la sessió les converses difícils amb la cap, amb l'equip o amb recursos humans.

Si el problema de fons és un desgast que ve de lluny i no un canvi concret, valora si es tracta més aviat d'estrès laboral crònic, que té un altre abordatge.

Trastorn d'adaptació en infants i adolescents

A la infància, els estressors típics són el divorci dels pares, un canvi d'escola o de ciutat, el naixement d'un germà, l'assetjament escolar o la malaltia d'algú de la família. Els símptomes de conducta pesen més que en els adults: rebequeries que tornen, desobediència, baralles, notes que baixen o mal de panxa abans d'anar a l'escola. En adolescents apareixen, a més, el consum d'alcohol o cànnabis, les conductes de risc i el tancament a l'habitació.

Amb menors es treballa amb la família. El recomanable és que tots dos progenitors estiguin informats i, quan correspon, que signin el consentiment. Si l'estressor és el mateix conflicte entre ells, cal anar molt amb compte de no quedar al mig. També convé parlar amb l'escola, amb autorització, perquè és on abans es noten els canvis.

Quant dura un trastorn d'adaptació

Per definició, els símptomes no s'haurien de mantenir més de sis mesos després que s'acabin l'estressor o les seves conseqüències. MedlinePlus ho resumeix així: amb l'ajuda i el suport adequats, la millora sol ser ràpida, i el problema no sol durar més de sis mesos tret que l'estressor continuï. Hi ha tres situacions en què convé replantejar el cas:

• L'estressor es va acabar fa més de sis mesos i els símptomes continuen. Probablement es tracta d'un altre diagnòstic (depressió, ansietat generalitzada, dol perllongat) i el tractament ha de canviar.
• L'estressor continua actiu, com una malaltia, un litigi o la cura d'un familiar. El quadre passa a ser persistent i l'objectiu es desplaça cap a l'adaptació a llarg termini.
• Arriben estressors nous abans que la persona s'hagi recuperat del primer, cosa molt freqüent en crisis econòmiques o separacions.

En adults el pronòstic sol ser bo. En adolescents convé més seguiment, perquè de vegades és el primer senyal d'un problema que després es consolida. Quan el pacient està millor, espaia les sessions abans de l'alta i deixa acordats els senyals que indicarien que ha de tornar.

Què cal registrar a la història clínica

Amb aquest diagnòstic, la història clínica ha de permetre comprovar els terminis i veure si el quadre canvia de forma. Sol n'hi ha prou amb això:

• L'estressor, amb la data d'inici i, quan arribi, la del final. Són les referències dels criteris de tres i sis mesos.
• El subtipus i la durada (agut o persistent).
• Com funcionava la persona abans i com funciona ara: feina o estudis, relacions, son, autocura.
• Les puntuacions de les escales, si en fas servir, amb la data.
• El risc suïcida a cada valoració, encara que sigui per deixar constància que es va preguntar i no n'hi havia.
• La situació laboral (baixa, reincorporació) i el que s'ha parlat amb el metge de família o amb l'escola, amb l'autorització corresponent.
• Els canvis de diagnòstic: si el quadre passa a ser una depressió major, quan i per què.

Si encara ho portes tot en paper o repartit en documents solts, a la pàgina sobre la història clínica digital per a psicòlegs t'expliquem com tenir-ho ordenat i protegit en un sol lloc.

Seguir un trastorn d'adaptació amb My Psico Agenda

My Psico Agenda no diagnostica ni decideix el tractament. Et treu feina en tot el que envolta les sessions i t'ajuda a no perdre de vista els terminis, que en el trastorn d'adaptació formen part del mateix diagnòstic.

• A Ajustos ▸ General, l'apartat «Camps addicionals de les fitxes de pacients» et permet crear camps propis. Per a aquests casos serveixen un camp de data per a l'inici de l'estressor, una llista desplegable amb el subtipus i un text llarg per descriure el que ha passat. Surten a les «Dades addicionals» de totes les fitxes, així que és millor deixar-los com a opcionals.
• Cada cita pot durar 30, 45 o 60 minuts, 1 h 30 min o 2 hores, i en triar el pacient veus quin número de sessió és, «(Cita número 6)». Va bé en tractaments breus amb un nombre de sessions pactat.
• Les estadístiques de cada pacient mostren les sessions que porta, l'assistència, la cadència mitjana entre cites i els dies que han passat des de l'última. Serveixen per espaiar les sessions amb criteri al final del tractament i per adonar-te de qui ha deixat de venir.
• Els recordatoris per WhatsApp surten 24 hores abans amb botons per confirmar o anul·lar. Cada pacient té, a més, el seu propi espai per demanar o anul·lar cites dins del teu horari laboral, i si anul·la des d'allà, aquella hora apareix lliure a la teva agenda.
• A la història clínica escrius la nota de cada sessió, i als arxius del pacient hi guardes escales o informes (l'espai disponible depèn del pla). Si el seu metge necessita informació, descarregues la fitxa en PDF triant quines dades hi vols incloure i, si vols, amb una taula de les teràpies realitzades.
• Amb menors, la fitxa recull la mare i el pare, i el consentiment informat se signa a l'app o a distància amb un enllaç.

L'aplicació no fa videotrucades: si la sessió és en línia, anotes a la cita l'enllaç de l'eina que facis servir. Tens el resum de tot a la pàgina del programari per a psicòlegs. Els plans individuals comencen a 4,99 €/mes + IVA (pla Semilla, amb fins a 25 pacients) i els de centre a 124,99 €/mes + IVA. Sense permanència: cancel·les quan vulguis.

Preguntes freqüents

Els dubtes que més es repeteixen a la consulta i a la supervisió sobre el trastorn d'adaptació.

Què és un trastorn d'adaptació?

És una reacció emocional o de conducta davant d'un estressor identificable (un acomiadament, una separació, una mudança, una malaltia) que apareix en els tres mesos següents, resulta desproporcionada o deteriora el funcionament de la persona i no compleix els criteris d'un altre trastorn mental. El DSM-5-TR l'inclou entre els trastorns relacionats amb traumes i factors d'estrès, i la CIE-11 el codifica com a 6B43.

Quins tipus de trastorn d'adaptació hi ha?

El DSM-5-TR en distingeix sis subtipus segons el que predomina: amb estat d'ànim deprimit, amb ansietat, amb ansietat mixta i estat d'ànim deprimit, amb alteració de la conducta, amb alteració mixta de les emocions i la conducta, i no especificat. A més s'indica si és agut (menys de sis mesos) o persistent. La CIE-11 no fa servir subtipus.

Quant dura un trastorn d'adaptació?

Els símptomes comencen en els tres mesos següents a l'estressor i no s'haurien de mantenir més de sis mesos després que aquest i les seves conseqüències s'acabin. Si l'estressor continua, el quadre es pot allargar i es parla d'un trastorn d'adaptació persistent. Si els símptomes continuen sis mesos després que tot s'hagi acabat, cal revisar el diagnòstic.

En què es diferencia un trastorn d'adaptació d'una depressió?

En els criteris. Si la persona compleix els d'un episodi depressiu major, el diagnòstic és depressió encara que hi hagi un desencadenant clar. El trastorn d'adaptació amb estat d'ànim deprimit descriu un malestar clínicament significatiu que no arriba a aquests criteris. Un mateix cas pot passar de l'un a l'altre, per això convé revisar el diagnòstic durant el tractament.

Un canvi positiu pot provocar un trastorn d'adaptació?

Sí. Un ascens, un casament, el naixement d'un fill o la jubilació també obliguen a reorganitzar rutines, rols i suports. El que compta és el que li costa a la persona adaptar-s'hi, tant si el canvi és bo com si és dolent. Molts pacients arriben amb culpa per estar malament en un moment que se suposa feliç.

Es pot estar de baixa per un trastorn adaptatiu?

Sí, si els símptomes impedeixen treballar. A Espanya la baixa la signa un metge, normalment el d'atenció primària, i no el psicòleg. Amb el consentiment del pacient, el psicòleg pot informar el metge de com va el tractament i preparar amb el pacient la tornada a la feina des de les primeres sessions.

Quin és el tractament del trastorn d'adaptació?

La psicoteràpia breu és la primera opció: psicoeducació, resolució de problemes, teràpia cognitivoconductual, teràpia d'acceptació i compromís o teràpia interpersonal segons el cas, i treball amb la família quan es tracta d'infants o adolescents. La medicació no és de primera elecció i la seva evidència és limitada; si es fa servir, va acompanyada de psicoteràpia i coordinada amb el metge.

Un trastorn d'adaptació pot ser greu?

Sí. Encara que sovint es consideri un diagnòstic lleu, s'associa a un malestar i una discapacitat importants i a un risc més alt d'intents de suïcidi. Cal preguntar de manera directa per les idees de mort i de suïcidi i actuar amb un protocol si apareixen. A Espanya, la línia 024 atén les 24 hores de manera gratuïta i confidencial.