«És que jo soc així.» És el que acostuma a respondre qui fa anys que va amb l'ànim a mig gas quan algú li pregunta què li passa. No està enfonsat. Va a treballar, compleix i de tant en tant queda amb els amics, però tot li costa una mica més que als altres i gairebé res li fa il·lusió de veritat. Fa tant de temps que està igual que ha acabat creient que és el seu caràcter. Sovint no ho és, i aquest ànim baix que no acaba de marxar té nom clínic: distímia.
Els manuals actuals l'anomenen trastorn depressiu persistent. En aquest article veiem què és la distímia, quins símptomes té, en què es diferencia d'una depressió major, per què apareix i com es tracta. Serveix tant si et reconeixes en la descripció com si atens a la consulta algú que hi encaixa.
Què és la distímia o trastorn depressiu persistent
La distímia és una forma crònica de depressió. Consisteix en un estat d'ànim baix que és present la major part del dia, més dies sí que no, durant almenys dos anys. En infants i adolescents n'hi ha prou amb un any, i en ells l'ànim pot ser més irritable que trist. Qui la té poques vegades parla d'un esfondrament: descriu una tristesa de baixa intensitat que es va instal·lar fa molt de temps i que encara hi és.
La paraula ve del grec i vol dir alguna cosa semblant a «mal ànim». Va entrar als manuals el 1980 com a «trastorn distímic». El 2013 el DSM-5, el manual diagnòstic de l'Associació Americana de Psiquiatria, la va fusionar amb la depressió major crònica sota una etiqueta nova, trastorn depressiu persistent, que agrupa qualsevol quadre depressiu que duri més de dos anys, sigui suau o intens. Fora dels manuals se'n continua dient distímia, i la CIM-11 de l'Organització Mundial de la Salut conserva el nom de trastorn distímic.
Tampoc és un problema rar. Segons una revisió Cochrane sobre aquest trastorn, les formes persistents de depressió afecten entre un 3 i un 6 % de la població occidental en algun moment de la vida. Es diagnostiquen més en dones que en homes.
Símptomes de la distímia
El símptoma central és l'ànim baix sostingut: desànim o tristesa gairebé cada dia. Segons els criteris diagnòstics que resumeix MedlinePlus, l'enciclopèdia mèdica de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, a aquest fons s'hi sumen almenys dos d'aquests símptomes de la distímia:
- Poca gana o, al contrari, menjar en excés.
- Dormir malament o dormir massa.
- Poca energia, o un cansament que l'esforç del dia no explica.
- Autoestima baixa.
- Dificultat per concentrar-se o per prendre decisions.
- Sentiments de desesperança.
Hi ha una condició més: en aquests dos anys la persona no ha passat més de dos mesos seguits sense símptomes. Les temporades bones existeixen, però duren poc. A la consulta es veu el que la llista no recull: una mirada pessimista sobre un mateix i sobre el futur, molta autocrítica, la sensació que els problemes no tenen solució i una vida social que es va encongint sense que ningú ho hagi decidit.
Per què la distímia passa desapercebuda
Una depressió major sol tenir un abans i un després que la persona sap assenyalar. En la distímia aquest contrast falta. Si va començar a l'adolescència, qui la pateix no recorda haver-se sentit d'una altra manera, així que la pren per la seva manera de ser i l'explica amb frases com «soc negatiu» o «mai he estat gaire alegre». L'entorn tampoc hi veu un trastorn. Hi veu algú seriós o apagat.
A això s'hi afegeix que la persona funciona. Manté la feina i tira endavant la casa amb un esforç que des de fora no es nota. Per això és freqüent que demani ajuda per primera vegada després de molts anys, sovint per un altre motiu (ansietat, problemes de son, una ruptura) o quan a sobre apareix un episodi depressiu seriós. A l'avaluació ajuda preguntar expressament des de quan se sent així: un «des de sempre» és una pista que convé seguir.
Distímia o depressió major: en què es diferencien
La diferència entre distímia i depressió major és en la intensitat i en el temps. Un episodi depressiu major exigeix almenys cinc símptomes durant un mínim de dues setmanes i es nota com una ruptura amb el funcionament anterior. La distímia demana menys símptomes i molt més temps. L'Institut Nacional de la Salut Mental dels Estats Units la descriu com a símptomes de depressió menys greus que duren molt més, en general almenys dos anys.
Menys greu no vol dir lleu. Qui encadena deu o quinze anys d'ànim baix paga un preu alt en els estudis, en la feina i en la parella. La distímia augmenta a més el risc de suïcidi, i cal explorar-lo encara que el quadre sembli suau.
La depressió doble
Totes dues coses es poden donar alhora. Moltes persones amb distímia pateixen en algun moment un episodi de depressió major, i quan aquest episodi es munta sobre la base crònica es parla de depressió doble. Sol ser el moment en què la persona arriba a la consulta. Té un parany: quan remet l'episodi agut, el pacient torna a «la seva normalitat», que és la distímia, i el tractament es dona per acabat aquí. Si ningú pregunta com estava abans de l'episodi, la base crònica es queda sense tractar.
Causes de la distímia i factors de risc
No es coneix una causa única de la distímia. El que s'ha identificat són factors que se sumen. Els antecedents familiars de depressió pesen, cosa que suggereix una vulnerabilitat en part heretada. També hi compta la història primerenca: adversitat a la infància, pèrdues, un entorn molt crític o poc afectiu. I hi ha l'estrès que no s'atura, sigui econòmic, laboral o de cures, sobretot quan coincideix amb aïllament.
El DSM distingeix entre inici primerenc, abans dels 21 anys, i inici tardà. El primerenc és freqüent i és el que més es confon amb la personalitat, perquè la persona hi ha crescut. Amb el temps apareixen hàbits que el mantenen. La persona rebutja plans perquè no li venen de gust i perd contacte amb allò que abans li donava satisfacció. Cada ensopegada li confirma que no val, i hi dona voltes durant dies, una rumiació que alimenta l'ànim baix. Bona part de la teràpia consisteix a desmuntar aquest circuit.
Com es diagnostica el trastorn depressiu persistent
El diagnòstic del trastorn depressiu persistent és clínic. Es fa amb una entrevista que reconstrueix la història de l'ànim al llarg dels anys; no hi ha cap analítica ni cap test que el confirmi. Els qüestionaris de depressió serveixen per mesurar-ne la intensitat i seguir-ne l'evolució, però per si sols no diagnostiquen. Abans de posar-hi nom cal descartar altres explicacions:
- Causes mèdiques com l'hipotiroïdisme, o l'efecte de fàrmacs, alcohol o altres substàncies. Per això és habitual demanar una analítica al metge de família.
- Un trastorn bipolar o una ciclotímia. Si alguna vegada hi ha hagut temporades d'eufòria, energia desbordada o molt poca necessitat de dormir, el diagnòstic és un altre i el tractament canvia.
- Un dol o una reacció a un problema concret i recent, que segueixen un altre curs.
Els dos grans manuals no coincideixen del tot. Per al DSM-5-TR, el trastorn depressiu persistent inclou també la depressió major que dura més de dos anys. La CIM-11 manté el trastorn distímic com a categoria pròpia, reservada als quadres que durant els dos primers anys no arriben a complir els criteris d'un episodi depressiu. A efectes pràctics, a la història cal deixar-hi anotat el mateix en tots dos casos: quan va començar, quant han durat els períodes bons i si hi ha hagut episodis majors a sobre.
Tractament de la distímia
La distímia es tracta, i fer molts anys que es té no impedeix millorar. Respecte a una depressió aguda canvia el ritme: els avenços arriben més a poc a poc i cal més constància. Les eines són la psicoteràpia i la medicació antidepressiva, i en les formes cròniques la combinació de totes dues sol donar millor resultat que cadascuna per separat.
En psicoteràpia, els enfocaments més utilitzats són la teràpia cognitivoconductual, l'activació conductual i la teràpia interpersonal. Hi ha un model pensat específicament per a la depressió crònica, el CBASP (sistema de psicoteràpia d'anàlisi cognitivoconductual). Treballa sobre situacions concretes amb altres persones perquè el pacient comprovi que el que fa sí que influeix en el que li passa. Els objectius s'assemblen en tots els models: recuperar activitats que donin satisfacció o sentit, revisar creences molt antigues de l'estil «soc així» o «per què intentar-ho», i millorar les relacions.
La medicació és una decisió mèdica. Els antidepressius solen ser eficaços en aquest trastorn, tot i que de vegades funcionen pitjor que en la depressió major i poden trigar més a fer efecte. Deixar-los pel seu compte quan es nota millora és un error freqüent; la retirada es pauta amb el metge i es fa a poc a poc.
L'altre front és mantenir el que s'ha aconseguit. La revisió Cochrane citada més amunt va analitzar què passa després de millorar: la depressió va tornar en el 34 % dels qui van passar a placebo, enfront del 13 % dels qui van continuar amb l'antidepressiu. Els autors demanen cautela, perquè els estudis són pocs i de qualitat desigual, i reconeixen que sobre la psicoteràpia de manteniment gairebé no hi ha dades. En la pràctica clínica el criteri habitual va en aquesta direcció: després de la millora, les sessions s'espaien en lloc de tallar-se i es deixa pactat un pla de prevenció de recaigudes.
Hi ha hàbits que sostenen el tractament de la distímia encara que no el substitueixen: exercici regular, horaris de son estables, poc alcohol i contacte amb gent de confiança. I hi ha una pregunta que no ha de faltar en cap avaluació, la de les idees de mort, que convé repetir de tant en tant. Si ets tu qui té pensaments d'aquesta mena, a Espanya pots trucar al 024, que atén les 24 hores, i al 112 davant d'un risc immediat.
La distímia a la consulta: tractaments llargs i constància
Per a qui tracta la distímia, el més difícil sol ser sostenir el procés, més que no pas encertar el diagnòstic. Són teràpies de molts mesos amb pacients que arriben amb poca energia i poca esperança, dos símptomes que juguen en contra de l'assistència, perquè cancel·lar és fàcil quan un creu que res canviarà. La millora és lenta i té estancaments, i sense registres costa que el pacient vegi l'avenç. Aquí l'adherència terapèutica forma part del tractament.
La part organitzativa es pot deixar resolta des de la primera sessió. En un programa per a psicòlegs com My Psico Agenda, la teràpia recurrent reserva al pacient la seva hora fixa, per exemple cada dimarts a les 18:00 o cada dues setmanes, i deixa les cites agendades d'una vegada. Els recordatoris per WhatsApp surten sols abans de cada sessió. La història clínica digital guarda el resum de cada visita, de manera que al cap de vuit mesos pots comparar amb com estava en començar i ensenyar-l'hi. I la llista de pacients separa els actius dels inactius, que són els qui fa dos mesos que no tenen sessió ni cap cita agendada. En un trastorn en què tanta gent deixa de venir sense avisar, aquesta llista diu a qui convé escriure.
My Psico Agenda arrenca des de 4,99 € al mes més IVA, amb un mes gratis en el pla Júnior i sense permanència. No fa teràpia ni porta videotrucada. S'ocupa de l'agenda, els avisos i la paperassa perquè l'hora de sessió es dediqui al pacient. Pots crear el teu compte o veure els plans.
Preguntes freqüents sobre la distímia
Els dubtes que més es repeteixen sobre la distímia, els seus símptomes i el seu tractament.
Què és la distímia?
La distímia és una forma crònica de depressió. Es caracteritza per un estat d'ànim baix present la major part del dia, més dies sí que no, durant almenys dos anys en adults i un any en infants i adolescents. Els símptomes són menys intensos que els d'una depressió major, però duren molt més. Des del 2013 el DSM-5 l'anomena trastorn depressiu persistent, i la CIM-11 manté el nom de trastorn distímic.
Quins són els símptomes de la distímia?
El símptoma principal és un ànim baix o trist gairebé cada dia. Per al diagnòstic s'hi sumen almenys dos d'aquests sis: poca gana o menjar en excés, dormir malament o dormir massa, poca energia o cansament, autoestima baixa, dificultat per concentrar-se o decidir i sentiments de desesperança. A més, en aquests dos anys la persona no ha estat més de dos mesos seguits sense símptomes. També són habituals el pessimisme, l'autocrítica i una vida social cada vegada més reduïda.
Quina diferència hi ha entre la distímia i la depressió?
La diferència és en la intensitat i en la durada. Un episodi de depressió major exigeix almenys cinc símptomes durant un mínim de dues setmanes i suposa una ruptura clara amb l'estat anterior. La distímia té menys símptomes i més suaus, però es manté durant dos anys o més. Que sigui menys intensa no la fa lleu: tants anys d'ànim baix afecten la feina, les relacions i la salut, i augmenten el risc de suïcidi.
Distímia i trastorn depressiu persistent són el mateix?
Gairebé. Trastorn depressiu persistent és el nom que el DSM-5 va adoptar el 2013 i agrupa dos diagnòstics anteriors: el trastorn distímic i la depressió major crònica. Per això inclou tant els quadres suaus de llarga durada, la distímia clàssica, com les depressions intenses que duren més de dos anys. En el llenguatge corrent, i en moltes consultes, les dues expressions es fan servir com a sinònims.
La distímia té cura?
La distímia té tractament i moltes persones milloren de manera clara, tot i que és un trastorn crònic i la millora sol ser més lenta que en una depressió aguda. Hi ha persones que es recuperen del tot i d'altres que conserven alguns símptomes fins i tot amb tractament. El que més ajuda és la psicoteràpia, la medicació antidepressiva quan el metge la indica, o la combinació de totes dues, i mantenir un seguiment després de millorar per reduir les recaigudes.
Com es tracta la distímia?
Amb psicoteràpia, amb medicació antidepressiva o amb totes dues alhora, que en les formes cròniques sol ser l'opció amb millor resultat. En psicoteràpia es fan servir sobretot la teràpia cognitivoconductual, l'activació conductual, la teràpia interpersonal i el CBASP, un model creat per a la depressió crònica. El tractament és més llarg que el d'un episodi agut. També hi ajuden l'exercici regular, un son ordenat, reduir l'alcohol i no aïllar-se.
Com es comporta una persona amb distímia?
Per fora sol fer una vida normal: treballa, estudia i compleix amb les seves obligacions. El que canvia és com ho viu. Es mostra desanimada o irritable sovint, gaudeix poc, es critica molt, veu el futur amb pessimisme i tendeix a quedar-se a casa en lloc de fer plans. Com que fa anys que està així, ella mateixa i els qui l'envolten ho atribueixen al seu caràcter, i per això la distímia triga tant a diagnosticar-se.
Com ajudar una persona amb distímia?
El primer és no tractar-ho com una falta de voluntat: frases com «anima't» o «hi has de posar de la teva part» solen augmentar la culpa. Ajuda més escoltar sense corregir, proposar plans senzills sense pressionar i animar la persona a demanar una valoració a un psicòleg o al seu metge. Cal paciència, perquè la millora és lenta. I si parla de la mort o de no voler continuar, cal prendre-s'ho seriosament: a Espanya es pot trucar al 024, i al 112 si el risc és immediat.
My Psico Agenda